La força dels somnis

Construïm la vida a base de somriures imperceptibles revelats en les fotografies que ens hem deixat fet perquè quedés constància d'un moment que algú devia intuir premonitori d'allò en què mica en mica es va convertint la nostra vida. Atureu-vos abans d'arribar al 0:03. Observeu la seva mirada. On la deuen dur els seus somnis? Algú podria presuposar la tendra fermesa de les seves paraules i l'enyorança tenyida de color groc de qui és president d'Òmnium, ara tancat en una cel·la a Soto del Real  ¿Podia imaginar-se fa dos anys, després d'un fatídic accident, qui seria l'encarregat de substituir-la en la presidència de la comissió d'estudi del procés constituent? Fou un independent a la llista, com ella, que feia més de trenta anys, havia explicat a Josep Maria Espinàs que potser "d'aquí a vint anys les coses no hauran canviat i es podrà continuar cantant No abarateixis el somni (1984)- com es podia haver cantant fa vint anys". Haurem de seguir creient en la força del nostre somni de llibertat, justícia i república.

"On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia", diu Pere Casaldàliga en el diari Ara de diumenge passat que homenatja l'home humil que fa cinquanta anys, va arribar a Brasil per complir el seu somni: fer de missioner per ajudar els pobres. Hi explica Francesc Escribano que el "primer dia es va despertar amb quatre nens morts a la porta de casa per enterrar". Tot el diari va recollint perles de la saviesa de qui farà noranta anys a finals de setmana convençut que "el consumisme està consumint les persones". Aquesta perla apareix a la pàgina, qui sap si volgudament, en què Daniel Romaní a la secció Estils parla de muntanyes i excursions que han anat fent arrels i encenent focs de camp en el cor de tots aquells que hem tingut la sort de compartir cançons de velles xiruques. Fou en un d'aquests campaments, com a intendent, que a banda de coure olles enormes de macarrons i rentar un munt de plats en una casa sense electricitat, vaig descobrir dos llibres que m'han acompanyat des d'aleshores: Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia i El petit príncep de Saint-Exupéry. Aquestes lectures han abonat les meves arrels, de la mateixa manera que ho van fer amb el seu exemple els meus pares quan preparaven un entrepà si algú trucava a la porta demanant ajuda, els veïns que ens acollien a casa seva quan la mare no es trobava bé i el pare era a treballar, o les mestres de l'escola que van dedicar-nos també algun diumenge per dur-nos, amb l'ajuda d'alguns pares, a descobrir algunes de les meravelles del nostre petit país: Bellmunt, Puigsacalm, Pedraforca... 

Primera portada del diari Ara

Gairebé em puc imaginar el somriure de Carles Capdevila de veure que el somni de l'Ara segueix ben viu. I m'alegra poder-hi contribuir com a subscriptora de cap de setmana, tot i les meves reticències inicials a ampliar la meva subscripció en paper de dissabte també al diumenge. No tinc prou temps d'assaborir tot el que hi escriuen Eva Piquer, Sílvia Soler, Ignasi Aragay, Albert Om, Empar Moliner, Eva Bach, Jaume Funes i un llarguíssim etcètera de professionals que també em serveixen d'adob per seguir tirant endavant el meu somni adolescent d'escriure articles com feia Josep Maria Espinàs a l'Avui. Era el primer que llegia la Montserrat abans d'obrir la persiana de Calçats Muns, a Manlleu, el negoci familiar que es remunta al 1940, quan jo hi treballava. Era de les poques coses que li recordo fer amb calma. M'havia explicat que no podia començar a llegir el diari fins que no havia llegit la columna de l'Espinàs. L'altre ritual consistia a acabar els mots encreuats, encara que necessités tot el dia. "És una manera de fer cultura i saber coses, Dolors" em deia. Han passat molt anys des de l'arribada del primer model de sabates Panama Jack que ella va pronosticar que seria un model campió. Si alguna vegada m'he comprat un parell de sabates d'aquesta marca, sempre he recordat la seguretat amb què ho va afirmar mentre jo pensava si tindria raó tenint en compte l'atreviment  del color ataronjat d'aquelles sabates que semblaven d'anar per muntanya més que no pas per portar cada dia.

L'illa del Ter em permet seguir donar ales al meu somni de periodista. Breda ha fet possible el  de viure al Montseny, tot i que per aconseguir-ho abans vaig tastar en primera persona què significa dependre d'un vaixell o d'un avió per sortir a veure món més enllà de la mar que, com sembla, roda les illes petites i grans. De petita, es veu que repetia tot sovint el que devia haver après a l'escola: "una isla es una porción de tierra rodeada de agua por todas partes". I en molts moments del meu dia a dia tinc l'oportunitat de seguir fent coses per contribuir a fer del món un lloc millor per viure que, ho confesso, era un dels meus somnis de petita,a més de poder llegir sense que ningú m'interrompés sota un dels arbres immensos que treien el cap rere la tanca de la ja desapareguda torre de ca l'Oliveres, a Manlleu. 

PD: I si feu el tast musical a què us conviden els enllaços?