Es fa silenci tan bon punt s'obre la porta i entren. Busquen un lloc per seure, però només hi ha una taula buida i no hi caben tots. La barra avui també està atapeïda de matiners a la recerca de la dosi de cafeïna habitual. És un silenci enrarit, tot i el bon dia pronunciat només d'entrar. Una dona es canvia de lloc i ara sí que ja poden rumiar què volen per esmorzar i demanar-ho a la dependenta. És un dels enèsims llocs de ciutat on, a més de vendre pa elaborat amb tota mena de cereals, s'hi pot esmorzar. Se'n van a seure al racó del fons. Tot i l'uniforme que, d'entrada, reconec que m'imposa, quan ella passa pel meu davant responc al seu comentari sobre les reduïdes dimensions del local amb una reflexió sobre el silenci que ha generat la seva arribada. "Som humans", diu la mossa d'esquadra, "també necessitem esmorzar". I somriu.
Si aquesta mateixa situació s'hagués produït a finals d'estiu, és molt probable que algú els hagués agraït, com a cos policial, la seva actuació en els atemptats a Barcelona i Cambrils. Però els rebem enmig d'un silenci dens. En els darrers mesos sembla que visquem instal·lats a dalt d'una muntanya russa i som incapaços de preveure cap on virarà el proper revolt. A vegades els revolts són tan seguits que amb prou feines ens hem refet del mareig que ja n'arriba un altre i no hi ha biodramina que valgui. Qui sap si mentre prenen el cafè o la infusió o sucumbeixen a la magdalenes de xocolata comentaran la pèrdua d'intimitat en una conversa privada de xat entre el president Puigdemont i el conseller Comín.
La irrupció dels telèfons mòbils ha comportat una pèrdua sensible d'intimitat que, semblava, es podria recuperar amb l'aparició d'aplicacions gratuïtes de missatges de text. Ara ja és molt més difícil sentir una conversa privada en un vagó de tren perquè la majoria de gent s'ha passat al text escrit. Hi ha qui, tanmateix, va pel carrer enregistrant i rebent missatges de veu. On és la intimitat de la conversa si hi ha potencials oients a la vora? On queda la intimitat de la conversa de proximitat si s'ha d'estar pendent dels missatges que arriben amb la rapidesa d'un bombardeig publicitari? Contactes individuals, el grup familiar, el dels amics, el de la feina, el de la celebració d'aniversari, el de l'entitat del poble, el dels voluntaris... Hi ha prou humanitat en aquest tipus de comunicació? Supleixen les emoticones la calidesa d'una abraçada, el reconfort d'un somriure, la contundència d'una mirada?
Aturo un moment el relat per contestar un missatge i aprofito per buscar al pot de les idees (real!) alguna cosa que havia escrit arran de la notícia d'una orquestra dirigida per un robot. Finestra nova. Cerca. Dos segons. YuMi dirigint l'orquestra filharmònica de Lucca al costat del tenor Andrea Bocelli. Tot són elogis per al robot al text de la notícia. Els meus elogis són, en tot cas, per a la ciutat de la Toscana, en aquella mesura humana on semblen conviure passat i present amb un diàleg prou fluid fins i tot en ple juliol. Tot són preguntes dins meu: I l'emoció que desperta la música? I el moviment dels ulls? I la improvisació? I si un dels músics decideix anar a un compàs diferent? Com s'ho fa el robot per fer brillar l'orquestra amb el seu toc especial com ho fan els directors humans? Què es deu sentir a l'hora de donar-li "la mà" a un robot per felicitar-lo per la seva "interpretació"? Sóc incapaç d'imaginar-me un robot dirigint La fàbrica de Lied, un projecte per acostar el lied al públic, que va veure la llum i que es manté per la humana perseverança i la creativitat il·lusionadora de la seva alma mater, Jordi Mas, a més de la generositat de molts músics, amics i mecenes que hi donen suport.
Retorno de nou al "neguit" que em genera el robot YuMi i em ve a la memòria una cançó d'adolescència, El progreso... i canto mentre a fora comencen a caure gotes, presagi potser d'un temporal de pluja i neu per demà... Yo no estoy contra el progreso, si existiera un buen consenso, errores no corrigen otros, pues eso es lo que pienso... Deia Ciceró, a les Filípiques contra Marc Antoni, que "és propi de qualsevol home equivocar-se, però cap home, tret de l'ignorant, té el dret de perseverar-hi" (Cuiusuis hominis est errare, nullius nisi insipientis, in errore perseverare). Qui sigui frare que prengui candela potser hi hauria afegit el meu pare, a qui li havia sentit a dir un munt de vegades aquesta frase feta. Com enyoro, encara ara, la seva particular i peculiar manera de veure el món i d'explicar-lo...
El títol me'l regala amb un somriure la Susanna mentre comparteix amb les companyes l'adaptació que suposa ser mare d'una criatura que no encara no ha fet un any. Els anys i les experiències viscudes m'han anat ensenyant que l'adaptació contínua és un dels millors recursos per anar fent via. Penso també en un veí del poble, en Pol, a qui vaig trobar caminant amb crosses. Sabia que havia tingut un accident en cotxe d'aquells que converteixen el vehicle en un sinistre total, però no havia coincidit amb ell. El meu "Com estàs, Pol"? va ser respost amb rapidesa i claredat: "Viu. Estic viu". No sé dir-vos si l'havia vist mai a parlar amb tanta alegria. Potser, als seus setanta anys, no tornarà a tenir cotxe, però està disposat a adaptar-se a la nova situació: un o altre l'acompanyarà quan ho necessiti i, pel seu dia a dia, en té prou d'anar a peu, encara que sigui amb les crosses. 
