dimecres, 28 de febrer del 2018

Adaptació contínua

El títol me'l regala amb un somriure la Susanna mentre comparteix amb les companyes l'adaptació que suposa ser mare d'una criatura que no encara no ha fet un any. Els anys i les experiències viscudes m'han anat ensenyant que l'adaptació contínua és un dels millors recursos per anar fent via. Penso també en un veí del poble, en Pol, a qui vaig trobar caminant amb crosses. Sabia que havia tingut un accident en cotxe d'aquells que converteixen el vehicle en un sinistre total, però no havia coincidit amb ell. El meu "Com estàs, Pol"?  va ser respost amb rapidesa i claredat: "Viu. Estic viu". No sé dir-vos si l'havia vist mai a parlar amb tanta alegria. Potser, als seus setanta anys, no tornarà a tenir cotxe, però està disposat a adaptar-se a la nova situació: un o altre l'acompanyarà quan ho necessiti i, pel seu dia a dia, en té prou d'anar a peu, encara que sigui amb les crosses. 

https://www.happymots.com
En algun dels cursos de formació a què he assistit algú va dir que l'única cosa de la qual podíem estar segurs era del canvi. Si hi voleu posar banda sonora, podeu (re)descobrir la veu profunda de Mercedes Sosa i el seu Todo cambia. Tinc la sensació que aquest todo cambia es va anar accelerant a mesura que sumàvem anys a aquell 2000 que va arribar carregat d'expectatives. Prenent com a referència els divuit anys per definir la majoria d'edat, podríem dir que el segle XXI ha arribat a la majoria, però encara li queda un llarg camí per recórrer a l'hora d'assolit la maduresa. Hi ha joves de divuit anys amb actituds molt madures i adults de més cinquanta, per posar una edat, molt immadures. Sintonitzeu una emissora de ràdio a l'hora dels informatius, fullegeu un diari o navegueu per la xarxa per constatar-ho. Proveu a fer, durant d'un dia, d'observadors del vostre entorn més proper, només observeu sense judici i deixeu-vos sorprendre pel que descobriu.

Vaig començar a fer classes quan encara no calia avisar els alumnes que guardessin el mòbil, que el posessin en silenci o que me'l donessin per portar-lo a direcció perquè ja era la tercera vegada que els avisava. Les imatges que podia portar a classe de restes gregues o romanes eren les que trobava als llibres, a les postals, en alguna diapositiva compartida per la professora d'història de l'art. Sembla que estigui parlant de la prehistòria, però no fa gaire més de vint-i-cinc anys. Sabeu des que quan existeix Facebook? I Instagram? Encara recordo el dia que l'Íbor, quan feia 3r d'ESO, em va dir que ell tenia Twiter perquè era més seriós que no pas el Facebook. Sic. A hores d'ara ja deu haver acabat el grau i no sé si mantindria la seva afirmació...

Breda nevada
Twiter avui deurà anar ple d'imatges de neu, de consells de protecció civil i de camions aturats com a prevenció. No fos cas que es repetís el caos d'aquell 8 de març de 2010. Una suma de circumstàncies m'han retornat de nou avui a casa: la prudència veient com la neu s'anava ensenyorint de la carretera, les dificultats per posar ahir les cadenes al cotxe (en sec, de dia, sense neu i amb ajuda), i el bon consell  de no arriscar, seguint les indicacions de protecció civil. Ahir la metereologia, gairebé, ens va fer oblidar les dificultats per formar el govern que vam votar a les eleccions del 21 de desembre, l'impacte del 155 o la vergonya aliena de veure segons quins vídeos i de sentir alguns comentaris arran de la inauguració d'un congrés que, es veu, deixa milions d'euros, però només a uns quants.

Avui serà un dia d'adaptació contínua en funció de les novetats que ens aporti el temporal de neu i fred que ens arriba el darrer dia d'aquest mes de febrer al que, en privat, agraeixo que ja no tingui ni un dia de regal. Hi ha coses, però, a les que no estic disposada a adaptar-me: a trobar normal que hi hagi persones empresonades per les seves cançons mentre d'altres poden passejar tranquil·lament pel carrers tot i els advertiments fets des d'Europa; a llegir cròniques com la de l'Empar Moliner a l'Ara de diumenge explicant el viatge de la família d'Oriol Junqueras a Estremera; a seguir trobant les imatges amb què, cada dia, al Punt Avui, els lectors recorden el número de dies que porten Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a Soto del Real; i a Estremera Joaquim Forn i Oriol Junqueras.


dimecres, 14 de febrer del 2018

La força dels somnis


Construïm la vida a base de somriures imperceptibles revelats en les fotografies que ens hem deixat fet perquè quedés constància d'un moment que algú devia intuir premonitori d'allò en què mica en mica es va convertint la nostra vida. Atureu-vos abans d'arribar al 0:03. Observeu la seva mirada. On la deuen dur els seus somnis? Algú podria presuposar la tendra fermesa de les seves paraules i l'enyorança tenyida de color groc de qui és president d'Òmnium, ara tancat en una cel·la a Soto del Real  ¿Podia imaginar-se fa dos anys, després d'un fatídic accident, qui seria l'encarregat de substituir-la en la presidència de la comissió d'estudi del procés constituent? Fou un independent a la llista, com ella, que feia més de trenta anys, havia explicat a Josep Maria Espinàs que potser "d'aquí a vint anys les coses no hauran canviat i es podrà continuar cantant No abarateixis el somni (1984)- com es podia haver cantant fa vint anys". Haurem de seguir creient en la força del nostre somni de llibertat, justícia i república.

"On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia", diu Pere Casaldàliga en el diari Ara de diumenge passat que homenatja l'home humil que fa cinquanta anys, va arribar a Brasil per complir el seu somni: fer de missioner per ajudar els pobres. Hi explica Francesc Escribano que el "primer dia es va despertar amb quatre nens morts a la porta de casa per enterrar". Tot el diari va recollint perles de la saviesa de qui farà noranta anys a finals de setmana convençut que "el consumisme està consumint les persones". Aquesta perla apareix a la pàgina, qui sap si volgudament, en què Daniel Romaní a la secció Estils parla de muntanyes i excursions que han anat fent arrels i encenent focs de camp en el cor de tots aquells que hem tingut la sort de compartir cançons de velles xiruques. Fou en un d'aquests campaments, com a intendent, que a banda de coure olles enormes de macarrons i rentar un munt de plats en una casa sense electricitat, vaig descobrir dos llibres que m'han acompanyat des d'aleshores: Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia i El petit príncep de Saint-Exupéry. Aquestes lectures han abonat les meves arrels, de la mateixa manera que ho van fer amb el seu exemple els meus pares quan preparaven un entrepà si algú trucava a la porta demanant ajuda, els veïns que ens acollien a casa seva quan la mare no es trobava bé i el pare era a treballar, o les mestres de l'escola que van dedicar-nos també algun diumenge per dur-nos, amb l'ajuda d'alguns pares, a descobrir algunes de les meravelles del nostre petit país: Bellmunt, Puigsacalm, Pedraforca... 

Primera portada del diari Ara
Gairebé em puc imaginar el somriure de Carles Capdevila de veure que el somni de l'Ara segueix ben viu. I m'alegra poder-hi contribuir com a subscriptora de cap de setmana, tot i les meves reticències inicials a ampliar la meva subscripció en paper de dissabte també al diumenge. No tinc prou temps d'assaborir tot el que hi escriuen Eva Piquer, Sílvia Soler, Ignasi Aragay, Albert Om, Empar Moliner, Eva Bach, Jaume Funes i un llarguíssim etcètera de professionals que també em serveixen d'adob per seguir tirant endavant el meu somni adolescent d'escriure articles com feia Josep Maria Espinàs a l'Avui. Era el primer que llegia la Montserrat abans d'obrir la persiana de Calçats Muns, a Manlleu, el negoci familiar que es remunta al 1940, quan jo hi treballava. Era de les poques coses que li recordo fer amb calma. M'havia explicat que no podia començar a llegir el diari fins que no havia llegit la columna de l'Espinàs. L'altre ritual consistia a acabar els mots encreuats, encara que necessités tot el dia. "És una manera de fer cultura i saber coses, Dolors" em deia. Han passat molt anys des de l'arribada del primer model de sabates Panama Jack que ella va pronosticar que seria un model campió. Si alguna vegada m'he comprat un parell de sabates d'aquesta marca, sempre he recordat la seguretat amb què ho va afirmar mentre jo pensava si tindria raó tenint en compte l'atreviment  del color ataronjat d'aquelles sabates que semblaven d'anar per muntanya més que no pas per portar cada dia.

L'illa del Ter em permet seguir donar ales al meu somni de periodista. Breda ha fet possible el  de viure al Montseny, tot i que per aconseguir-ho abans vaig tastar en primera persona què significa dependre d'un vaixell o d'un avió per sortir a veure món més enllà de la mar que, com sembla, roda les illes petites i grans. De petita, es veu que repetia tot sovint el que devia haver après a l'escola: "una isla es una porción de tierra rodeada de agua por todas partes". I en molts moments del meu dia a dia tinc l'oportunitat de seguir fent coses per contribuir a fer del món un lloc millor per viure que, ho confesso, era un dels meus somnis de petita,a més de poder llegir sense que ningú m'interrompés sota un dels arbres immensos que treien el cap rere la tanca de la ja desapareguda torre de ca l'Oliveres, a Manlleu. 

PD: I si feu el tast musical a què us conviden els enllaços?



dimecres, 7 de febrer del 2018

Som humans

Es fa silenci tan bon punt s'obre la porta i entren. Busquen un lloc per seure, però només hi ha una taula buida i no hi caben tots. La barra avui també està atapeïda de matiners a la recerca de la dosi de cafeïna habitual. És un silenci enrarit, tot i el bon dia pronunciat només d'entrar. Una dona es canvia de lloc i ara sí que ja poden rumiar què volen per esmorzar i demanar-ho a la dependenta. És un dels enèsims llocs de ciutat on, a més de vendre pa elaborat amb tota mena de cereals, s'hi pot esmorzar. Se'n van a seure al racó del fons. Tot i l'uniforme que, d'entrada, reconec que m'imposa, quan ella passa pel meu davant responc al seu comentari sobre les reduïdes dimensions del local amb una reflexió sobre el silenci que ha generat  la seva arribada. "Som humans", diu la mossa d'esquadra, "també necessitem esmorzar". I somriu.

Si aquesta mateixa situació s'hagués produït a finals d'estiu, és molt probable que algú els hagués agraït, com a cos policial, la seva actuació en els atemptats a Barcelona i Cambrils. Però els rebem enmig d'un silenci dens. En els darrers mesos sembla que visquem instal·lats a dalt d'una muntanya russa i som incapaços de preveure cap on virarà el proper revolt. A vegades els revolts són tan seguits que amb prou feines ens hem refet del mareig que ja n'arriba un altre i no hi ha biodramina que valgui. Qui sap si mentre prenen el cafè o la infusió o sucumbeixen a la magdalenes de xocolata comentaran la pèrdua d'intimitat en una conversa privada de xat entre el president Puigdemont i el conseller Comín. 

La irrupció dels telèfons mòbils ha comportat una pèrdua sensible d'intimitat que, semblava, es podria recuperar amb l'aparició d'aplicacions gratuïtes de missatges de text. Ara ja és molt més difícil sentir una conversa privada en un vagó de tren perquè la majoria de gent s'ha passat al text escrit. Hi ha qui, tanmateix, va pel carrer enregistrant i rebent missatges de veu. On és la intimitat de la conversa si hi ha potencials oients a la vora? On queda la intimitat de la conversa de proximitat si s'ha d'estar pendent dels missatges que arriben amb la rapidesa d'un bombardeig publicitari? Contactes individuals, el grup familiar, el dels amics, el de la feina, el de la celebració d'aniversari, el de l'entitat del poble, el dels voluntaris... Hi ha prou humanitat en aquest tipus de comunicació? Supleixen les emoticones la calidesa d'una abraçada, el reconfort d'un somriure, la contundència d'una mirada?


Aturo un moment el relat per contestar un missatge i aprofito per buscar al pot de les idees (real!) alguna cosa que havia escrit arran de la notícia d'una orquestra dirigida per un robot. Finestra nova. Cerca. Dos segons. YuMi dirigint l'orquestra filharmònica de Lucca al costat del tenor Andrea Bocelli. Tot són elogis per al robot al text de la notícia. Els meus elogis són, en tot cas, per a la ciutat de la Toscana, en aquella mesura humana on semblen conviure passat i present amb un diàleg prou fluid fins i tot en ple juliol. Tot són preguntes dins meu: I l'emoció que desperta la música? I el moviment dels ulls? I la improvisació? I si un dels músics decideix anar a un compàs diferent? Com s'ho fa el robot per fer brillar l'orquestra amb el seu toc especial com ho fan els directors humans? Què es deu sentir a l'hora de donar-li "la mà" a un robot per felicitar-lo per la seva "interpretació"? Sóc incapaç d'imaginar-me un robot dirigint La fàbrica de Lied, un projecte per acostar el lied al públic, que va veure la llum  i que es manté per la humana perseverança i la creativitat il·lusionadora de la seva alma mater, Jordi Mas, a més de la generositat de molts músics, amics i mecenes que hi donen suport. 



Retorno de nou al "neguit" que em genera el robot YuMi i em ve a la memòria una cançó d'adolescència, El progreso... i canto mentre a fora comencen a caure gotes, presagi potser d'un temporal de pluja i neu per demà... Yo no estoy contra el progreso, si existiera un buen consenso, errores no corrigen otros, pues eso es lo que pienso... Deia Ciceró, a les Filípiques contra Marc Antoni,  que "és propi de qualsevol home equivocar-se, però cap home, tret de l'ignorant, té el dret de perseverar-hi" (Cuiusuis hominis est errare, nullius nisi insipientis, in errore perseverare). Qui sigui frare que prengui candela potser hi hauria afegit el meu pare, a qui li havia sentit a dir un munt de vegades aquesta frase feta. Com enyoro, encara ara, la seva particular i peculiar manera de veure el món i d'explicar-lo...