L'Art de l'Humor

Una bona opció per a un dissabte al vespre és compartir una bona tertúlia, amb cerveseta inclosa, amb els amics amb qui hem rigut a teatre una estona abans. L'excusa és l'obra Art, de Yasmina Reza, en què l'autora retrata amb peculiar ironia l'amistat entre tres homes arran de l'adquisició que ha fet un d'ells d'un quadre completament blanc. Comprar l'entrada a darrera hora ens va catapultar gairebé a la darrera fila i ens vam perdre els petits detalls de les expressions d'uns i altres, però la gestualitat, el ritme i el to de veu van compensar-ho i, més encara, hi podem afegir que sempre és un goig veure un teatre ple. Qui no es consola és perquè no vol... Em fa gràcia especialment veure Pere Arquillué fent el paper més clown dels tres protagonistes després de tots els anys en què vaig estar enganxada, ho confesso, a la Riera, on podia passar d'odiar-lo per la seva fatxenderia i orgull a descobrir el seu costat més humà quan es treia la cuirassa. A la xarxa descobreixo que és coproductor de l'obra i que les seves paraules traspuen molta energia i moltes ganes de seguir passant-ho bé a l'escena.

Podríem viure sense humor? Amb sentit de l'humor s'hi neix? Es pot fer humor de tots els temes? No. No ho sé. No. Si canviem podríem per voldríem i pot per vol, mantindríem la mateixa resposta? Fa una bona colla d'anys, quan encara no havíem afegit un "I" que pensàvem que seria el preludi d'una societat més avançada, vaig assistir a una formació sobre Programació Neurolingüística (PNL) al Centre Tomatis de Vic. Vint anys després és habitual trobar cartells de cursos de PNL a les cartelleres de centres cívics, biblioteques o, fins i tot, com a formació per al professorat en campus virtuals d'universitats i centres de formació acreditats. En aquell primer curs vaig prendre consciència del poder d'algunes paraules tan generalitzadors com tots, ningú, mai o sempre per citar alguns exemples. Una de les sessions de les quals tinc més bon record va ser la que ens va servir per crear un cercle d'excel·lència amb els nostres propis recursos personals: confiança, seguretat, paciència, empenta... Quan jo vaig pensar que ja en tenia prou, el formador em va demanar si me'n podia suggerir un altre. Davant el meu sí, la seva proposta va ser humor. Tot i el temps que ha passat des de llavors, us puc ben assegurar que he fet els possibles per fer l'humor una de les conserves indispensables en el meu rebost vital. 

Tuit del programa el 2 de novembre de 2017

Hi ha moments en què és molt difícil destapar el pot de l'humor i, de la mateixa manera que a vegades em passa amb el pot de melmelada o de cigrons, necessito ajuda: algú amb més força o traça que jo, un ganivet per fer un forat al tap o mirar si en queda algun més fàcil de destapar. La competència a RAC1 i Polònia a TV3 són dos dels meus bàlsams per a l'humor, tot i que reconec que des de l'1 d'octubre hi ha dies en què em costa molt esclafir a riure al sofà com havia fet mesos enrere. No sé si és que trobo forçades les situacions d'humor o que m'esgarrifa pensar fins on són capaços d'arribar els personatges de carn i ossos que viuen oest enllà. Diria que se m'escapa més el riure a dins del cotxe escoltant La competència. Prefereixo escoltar-los que no pas veure'ls en directe, tot i que em va agradar veure l'estrés que comporta servir un programa com el seu després d'una cocció lenta o ràpida en funció de l'actualitat. 

Maitena, Mujeres alteradas

S'atribueix a Winston Churchill la cita que diu que la imaginació consola els homes del que no poden ser, i que l'humor els consola del que són. No sabria dir-vos si la imaginació que destil·len moltes bones novel·les, combinada amb una bona dosi de realitat, em consola o m'evadeix de la meva realitat. "Miro cap enfora o cap endins? em pregunto en reflectir-me en aquestes paraules. Ens llegim a nosaltres quan llegim els altres?" es pregunta la protagonista de Germà de gel d'Alícia Kopf. Comparteixo les preguntes i no sé aventurar una resposta. L'humor potser sí que em consola... sense saber dir-vos ben bé si, quan més em consola, és quan tinc la capacitat (per difícil que a vegades em resulti) de riure'm de mi mateixa! M'encanta, també, l'humor de crítica que s'amaga també rere personatges que se m'han fet entranyables com les protagonistes de Mujeres alteradas o la genial Mafalda que volia aturar el món per poder-ne baixar o no sabia com posar-se una tirita a l'ànima. 

Mode avió

Arribo a casa encara de clar. El Montseny em rep, majestuós, tenyit d'ocres i vermells per recordar-me que som en plena tardor, malgrat el termòmetre li vulgui fer creure que som al pic de l'hivern. Aquest matí he sortit que tot just clarejava i no he sabut cedir a la temptació d'engegar la ràdio gairebé al mateix que posava la clau al contacte del cotxe. India Martínez cantava una versió d'una de les àries d'òpera més conegudes "Nessum Dorma" del Turandot de Puccini. Amb la música hem arribat a les set del matí. Una de les novetats d'aquesta temporada, si no vaig errada, en El Matí de Catalunya Ràdio. Aquests dies van estrenant les cançons que conformen, un any més, el disc de la Marató. Podria saltar a I-Cat o RAC 105 i estalviar-me les notícies de les set, podria jugar a posar el primer CD que sortís de l'estoig, però hi ha dies que sóc incapaç de posar-me en mode avió. Em deixo arrossegar per un mena d'afany, gairebé compulsiu, de saber si hi ha alguna novetat en l'aplicació del 155 que ens havia passat per alt, "si la gent de mar, de rius i de muntanyes podrem seguir agafant l'horitzó"... 

No és fàcil desconnectar de l'exterior i connectar amb la profunditat de nosaltres mateixos, amb aquella veueta  que, com  feia la que guiava en Magnum, ens acompanya fins i tot quan decidim posar la música o la informació a tot trap per no haver-la d'escoltar encara que la sentim. Hem oblidat com s'apaguen els llums i ens fa por la fosca dins i fora. Hem oblidat baixar el volum per poder escoltar  el silenci. Aquell silenci que sorprenia als alumnes de la professora de música, la Rosa d'Arbúcies, quan els explicava que silenci també té el seu propi so. 

Quantes vegades som capaços de deixar el mòbil en mode avió dins de casa, anant en cotxe, a la feina, al metge, a una reunió? A l'avió, fins i tot, sembla que les rodes toquin terra en el moment precís en què la majoria desconnecta el mode avió del seu aparell. Em pregunto si podríem reaprendre a viure, de nou, amb un sol telèfon a casa, imposant horaris de trucades... Em pregunto com reaccionaríem ara davant d'una nevada com la del gener del 86 quan Osona va quedar sota una gruixuda manta de neu que va arribar des dels 40 cm a Balenyà fins als dos mestres a Vidrà. No sé si caldria de nou que els municipals posessin ordre a les cues dels forns que coien amb llenya, o tornaríem a passar els vespres jugant a l'oca o al parxís amb la càlida i minsa llum de les espelmes. 

Sempre m'ha agradat més jugar a l'oca que al parxís. A l'oca les pauses i els perills eren molt evidents: la fonda, el laberint, el pou o la presó, el laberint,  però també hi havia totes les oques que ajudaven a avançar una mica més de pressa fins a la casella 63, encara que pel camí la mort ens obligués a tornar a començar l'espiral. De fet, la majoria de vegades l'oca i el parxís compartien tauler. Trobava que el parxís era massa violent per allò de matar-ne un i poder-ne marcar vint i si, amb aquells vint, en podia matar un altre, seguia avançant.  Hi havia premi per matar... i allò no m'acabava d'agradar. No hi devia tenir res a veure, imagino, el fet que per l'època que vaig començar a jugar al parxís, a l'escola ens van parlar de l'assassinat de Martin Luther King, l'home que es definia com a home i no com a negre, que un dia, com ens recorda el Catorze.cat va dir allò de tan sàvia transcendència: "encara que sabés que demà s'acaba el món, avui plantaria un arbre". 

Anònim

La situació política que està vivint en aquest moment el nostre país fa que circulin a velocitat supersònica (és un adjectiu que sempre m'ha agradat...) missatges de tota mena, molts d'ells anònims perquè no hi ha explícit un nom i cognoms tot i que, en realitat, sí que hi és de forma implícita. En alguns casos, el que hi diu ressona amb el que nosaltres pensem i, per això, ens és més fàcil reenviar-lo ni que sigui amb l'afegitó "m'ha semblat interessant el que hi diu, tot i que no en conec la font i no l'he contrastat". Fa dies que ja només reenvio aquells que em semblen coherents amb el que veig que passa i quina és l'emoció que em desvetlla allò que llegeixo. És fàcil amagar-se darrere l'anonimat perquè permet expressar allò que voldríem dir i que ens fa por que no sigui ben rebut o no acabi de ser entès del tot, perquè si ens quedem les paraules a dins ens poden arribar a ofegar. Us imagineu la notícia que algú ha estat ingressat per empatx de paraules? Hi podria haver dos tipus d'empatx: el de les paraules silenciades i el de les paraules empassades. 

La primera vegada que vaig sentir la paraula anònim va ser en una classe de castellà a l'escola Casals-Gràcia de Manlleu on vaig fer l'EGB. Va ser quan ens van parlar del Lazarillo de Tormes, una novel·la picaresca de qui no es coneixia el nom de l'autor. A 3r de BUP, a l'optativa de Literatura castellana perquè vaig optar per fer "lletres pures", el Lazarillo va ser lectura obligatòria. I no puc assegurar si a Literatura Española, obligatòria a 1r de carrera per a tots els futurs filòlegs, triéssim la branca que triéssim, en vam tornar a parlar. El "primer anònim" en llengua catalana de qui vaig sentir a parlar va ser el de la novel·la de cavalleries del Curial e Güelfa. Feia 3r de BUP i no vaig entendre gaire res del que ens va intentar explicar la professora de català, amb un to de veu baixíssim i una capacitat molt limitada per transmetre'ns l'emoció que, penso, s'amaga al darrere de la literatura. Afortunadament, a la universitat, el medievalista Albert Soler ens va convidar el primer dia de classe a treure'ns les "ulleres" que els romàntics ens havien "deixat en préstec" a l'hora de mirar la literatura medieval. En les seves paraules i la seva manera de treballar hi havia una professionalitat que m'arribava i que, després, em va servir per transmetre a alumnes com la Karen, l'Enric, l'Emma, l'Adelma... en aquell darrer tercer de BUP al carrer Pelai.

A l'institut, una de les assignatures que més m'agradava era el grec. Tot i la complexitat de conjugar verbs, declinar substantius i adjectius, pronunciar aquelles lletres estranyes a primer cop d'ull, em sentia feliç el dia que la Maria Vidal, la meva professora, arribava i ens deia que faríem etimologia. Ella s'emocionava i jo, de retruc, també. Com que guardo la llibreta, he buscat quines van ser les primeres paraules que ens va fer (re)descobrir: monarquia, oligarquia, democràcia, gerontocràcia, anarquia i tetrarquia. M'ha encantat veure  com al costat del κράτος de democràcia i gerontocràcia,  aquella Dolors adolescent hi havia escrit, a més de  poder la paraula  força. Aquest curs, al Bellera de Granollers, he tornat a recuperar l'alegria de veure cares sorpreses quan s'adonen que un cavall de riu és el que hi ha darrere l'hipopòtam que s'escriu amb h- perquè en grec hi havia un esperit aspre al damunt de la iota, ἵππος o quan reflexionem a partir d'algunes de les frases de saviesa dels antics grecs amb què començo cada classe. M'encurioseix, també, veure també com reaccionaran quan els porti el catàleg del museu de l'Acròpolis, tresor preuat del meu primer viatge a Atenes l'estiu passat o el de l'exposició Mediterrani, del mite a la raó, que el 2014 va arribar al CaixaForum de Barcelona amb la voluntat de comunicar com, encara avui, perdura la influència del món grecollatí en les creences, coneixements i formes culturals. 

El fil de la memòria m'ha dut fins a la meva adolescència, tot i que la intenció inicial havia partit de la curiosa sensació que sento davant la paraula anònim. I la sento, sobretot, quan als mitjans de comunicacions l'afegeixen com a adjectiu als ciutadans que han sortit en els darrers dies, mesos i anys a fer sentir la seva veu. No m'agrada sentir això de ciutadans anònims, n'hi hauria prou amb ciutadans que exerceixen el seu dret de llibertat d'expressió. Un dret que, com em deia sovint el meu pare, acaba quan comença el de l'altre. Que n'és de complicat establir la línia que separa la meva llibertat de la dels altres, pensava jo... I callava perquè no sabia com explicar-li. I ara, que potser ja he trobat les paraules per parlar-ne, ell ja no hi és. Però algunes de les seves paraules, alguns dels seus gestos, la seva humanitat, són a les meves arrels i, d'una altra manera, segueixen alimentant el meu arbre.