"És quan dormo..."

..."que hi veig clar", diu un dels versos més coneguts del poeta J.V Foix. Ho he de consultar amb el coixí, diu la saviesa popular. Sigui com sigui, és ben palès que el fet de dormir ens ajuda a veure algunes situacions des d'un altre punt de vista. Quantes vegades un somni no ha fet llum a un problema que no sabíem com resoldre? Potser l'hivern ens hi convida més, a dormir, a somiar, a mandrejar... S'hi està tan bé enmig dels llençols quan sé que a fora encara hi ha un bri de nit i queda una estoneta abans no toqui el despertador! Més d'una vegada he pensat en la possibilitat de posar una llibreta a la tauleta de nit per escriure tot d'una un somni que m'ha despertat amb neguit o que hauria volgut recuperar quan, estrident, el despertador m'ha avisat que rere els porticons ja hi ha un bri de dia.

Fa un parell d'anys, en un exercici de català de 1r d'ESO vaig demanar als alumnes que escriguessin quines eren, per a ells, les set meravelles del món. Vaig insistir en el sintagma per a ells. No feia massa, en un grup de whatsapp algú havia compartit un aquest vídeo en què explicava l'experiència d'una mestra de primària amb un grup d'alumnes a qui els havia demanat això. . Em va fer molta gràcia la d'un nano que va escriure: "dormir quan estàs molt cansat". De tant evident, a vegades ens n'oblidem. Tinc una carpeta on guardo redaccions, dibuixos, cartes... d'alumnes amb qui he compartit converses, dubtes, dificultats, alegries, algun crit.. en aquests vint-i-cinc anys que fa que em passejo per les aules (he d'estar molt cansada per fer la classe asseguda a la cadira, incòmoda i gens ergonòmica, per cert). N'he tret les redaccions i he recuperat algunes perles com ara aquestes: "les forces de la natura, els records oblidats que tornen a tu, veure les estrelles de la nit amb molt de silenci, la imaginació, el mar net on es veuen les algues, fer noves amistats, veure algú que aconsegueix els seus somnis, l'univers que no se sap exactament d'on surt, la intel·ligència d'alguns animals, tenir una societat de bones persones... ". Evidentment també hi ha els mòbils, els videojocs, les noies, la família, xerrar, la torre Eiffel, menjar xocolata, tenir molts diners... 

Foto: Jan Beal

Hi ha qui necessita un got de llet per anar a dormir, llegir una estoneta, quatre moixetes, tenir un llumet encès, una estona de desconnexió amb l'exterior i de mirar cap endins, per trobar - qui sap!- el que li explicava la guineu al petit príncep: "allò que és essencial és invisible als ulls". Hi ha qui també agraeix una cançó, com els nebots a qui de menuts, els cantàvem allò del "Son, soneta, vine aquí a la vora del coixí..." . Jo sóc de la generació que a la televisió, a les vuit del vespre, sortia la Cleo i ens enviava, en castellà, a la cama que hay que descansar...; de les que van venir després, només he reconegut el fantàstic Casimiro que ens amenaçava a tornar a cantar la cançó si no nos acostábamos cuando se apaguen las luces y se encienden los sueños. En versió adulta hi ha també una de les cançons, per a mi més entranyablement tendra d'Els Pets, Bona nit: 

Pel balcó t'esguarda la lluna

i sé que et fa un petó,

res no té importància

fins demà a trenc d'alba

quan de sobte t'acaroni la claror.

Ahir era lluna nova i avui, diuen, si sortim a fora veurem poc més d' 1% de lluna. Hem tingut poc més de deu hores de sol i avancem cap a la nit més llarga i el dia més curt. En gaudim d'aquesta fosca per descansar, per deixar-nos hivernar una mica, per veure-hi més clar? Potser aquest petitó, a lafotografia d'en Sergi Masip, de Valls, ens convida a recuperar la placidesa del son del nen que tots seguim portant dins. I també la paciència del fotògraf per fer aquesta petita obra d'art. Molt bona nit...

Quietud

Quarts d'onze de la nit. A punt d'anar a dormir, poso el mòbil en mode avió per evitar l'acumulació d'ones que naveguen impunement per casa. En el grup de la feina hi ha quatre missatges. L'obro per si de cas i em trobo aquest petit moment de quietud: els bancs buits d'un racó del pati enmig d'una paleta d'ocres i verds d'una tardor a qui li devia fer molta mandra estendre's un any més, seguint el ritual necessari de deixar anar. És imprescindible per passar un hivern que no sabem si vindrà acompanyat d'una altra mena de quietud, molt més blanca, que convida encara més a alentir el ritme.

Foto: Beni Ladero

Estic plenament convençuda de l'obligació de regalar-nos moments de quietud, d'abaixar les espatlles, relaxar les parpelles, dibuixar un petit somriure i escoltar la nostra respiració per reafirmar-nos com a éssers vius. En quin moment vam anteposar els verbs fer i tenir al verb ser? És una de les preguntes que, sovint, sorgeix a classe quan començo a explicar el present dels verbs llatins. Una de les coses que m'agrada quan els explico el verb ser és fer-los adonar de la irregularitat del verb que, per qüestió familiar, trobem també en català, castellà, francès, portuguès... i, encara, en anglès, alemany, o grec, per citar-ne algunes. En els llibres de llengua català hi sol haver exercicis per trobar sinònims a un omnipresent fer perquè, si no hi posem atenció, s'acaba ensenyorint de totes les frases per robar-los la riquesa de la diversitat. Mireu si él verb fer ocuparia un lloc destacat en el rànquing de l'estadística de verbs més pronunciats al final del dia que en el diccionari de l'IEC ocupa gairebé un plana sencera! Si ho voleu comprovar només cal anar a l'enllaç i descobrir fins a quin punt aquest verb és amic de badalls, petons, mals, xivarri o prometences. L'expressió fer quietud, tanmateix, em xerrica una mica i, quan em passa això recordo les paraules del savi, Joan Solà, que ens deia a classe que alguna cosa de veritat hi devia haver si una construcció ens produïa aquest efecte. 

Fer quietud, tanmateix, devia ser l'efecte buscat per les mestres d'EGB que ens duien cada any de colònies, quan abans d'anar a dormir ens feien cantar allò del Pst! prou brogit, és la ronda de nit... Segur que arribaven al vespre amb ganes d'entrar al sac de dormir i no sortir-ne fins l'endemà al matí, tot i que nosaltres l'esperàvem pel per omplir l'habitació d'acudits, rialles i confessions que solien acabar-se quan una d'elles entrava per la porta per endur-se'n l'últim a qui havien sentit a dormir a la seva habitació mentre nosaltres silenciàvem de cop les rialles a dins del sac mentre a fora tota mena d'animalons noctàmbuls es desvetllaven per aprofitar la quietud de la nit.

Vaig acabar l'EGB l'any del Naranjito i de la mort en accident de Grace Kelly, princesa de Mònaco. Amb la perspectiva dels anys i de l'experiència com a docent, m'adono que vaig ser una privilegiada de poder anar a l'escola Casals-Gràcia perquè llavors era l'única de tot Manlleu que organitzava colònies on apreníem continguts curriculars in situ (recordo l'estudi del bosc, del clima, de les festes tradicionals com ara la Patum de Berga), posàvem en pràctica competències personals, treballàvem de forma cooperativa i col·laborativa, cantàvem, fèiem activitat física. Recordo amb un somriure immens ls indis a Mas Blanc, el bosc mediterrani a Canyamars, el guillot que s'emportava la roba desendreçada de les habitacions a Sant Jaume de Frontanyà, les cançons a la vora del foc... Fèiem aprenentatge holístic, si més no quan érem de colònies i, en alguns casos, també a l'aula. En aquella època les mestres (només hi havia tres mestres en el claustre i només un solia venir a colònies) no tenien grup de whatsapp per passar-se les fotografies o per avisar si algun nen es feia mal. Un cotxe a la porta i, amb una mica de sort, el telèfon d'alguna casa veïna eren la nostra comunicació amb l'exterior durant aquells dies. Potser perquè vam créixer i estudiar sense mòbils ni ordinador a l'abast de la gran majoria de la població, a vegades necessitem desconnexió exterior per recuperar la simplicitat de ser i de valorar una cosa imprescindible per viure: respirar

Olor de sofre

Permeteu-me que us demani, abans de seguir llegint, que recupereu o descobriu la cançó que s'amaga darrere d'aquest enllaç. És només un gest. Un clic. (...) Fa alguns anys solia recórrer als amics perquè m'ajudessin a posar títol a algun dels meus contes. Em solia passar que una frase copsada al vol esdevenia magnífica com a títol, encara que no hi hagués cap història al seu darrere. La majoria segueixen en una capsa de llauna que obro de tant en tant per trobar-hi alguna espurna d'inspiració, riure una estona o meravellar-me de la creativitat dels éssers humans. Us en deixo alguns per si, en algun moment, us serveixen d'inspiració: llàgrimes de xocolata, paraules a l'engròs o mariner de les estrelles. 

Però també em passava i, encara algun cop em passa que, em quedo in albis a l'hora de posar títol al conte. A la Mariona de Ponts, que llavors tenia vuit o deu anys, li "dec" La bruixa Rossenda i l'estrella Mariona (conte infantil inèdit); a en Vicent, l'Exemplar per septuplicat, un conte sobre la incontinència creativa d'un escriptor, el senyor Llobera, que viu pendent de totes les convocatòries de concursos literaris i genera prou producció com per contractar una secretària, Llúcia Lluch, que s'encarrega, entre altres coses, de gestionar-la i enviar-la a les entitats convocants dels premis. 

Recordo el nus a la gola i les papallones alterades a l'estómac quan en una sala de Molins de Rei pronunciaven el nom de Maria Antònia Savall com a segon premi. Això volia dir, si no hi havia hagut alguna confusió, que en qualitat de finalista a qui encara no havien cridat a dalt de l'escenari jo era la guanyadora del XIII Concurs de Narrativa literària Mercè Rodoreda, organitzat per l'ajuntament de Molins de Rei. M'ho vaig passar tan bé escrivint aquell conte... I això que el vaig revisar un munt de vegades abans de decidir-me a enviar-lo! És un conte d'inspiració formenterera que vaig polir a Mallorca, en el meu primer any com a interina en un institut públic, el de Sineu, on em vaig estrenar fent classe al pati perquè m'havien assignat una aula compartida amb un altre grup d'alumnes. El dia de la presentació del llibre, el juliol del 2003, al fons de la sala, hi havia el meu pare amb els ulls negats. 

Amb la música de fons dels valsos que van i vénen per aquest misteriós univers de la xarxa retorno a l'inici de l'article, al títol que va sorgir com un llampec mentre al cotxe, en companyia radiofònica del president Roger de Gràcia, escoltava la intervenció de Rafa Balaguer sobre la superlluna del passat 14 de novembre. Casualment coincidia amb el dia que els antics romans li dedicaren: el dies lunae, que és a la base del nostre dilluns, del lunes, lunedì, lundi...  i en l'estructura de les formes  Monday o Montag de les llengües germàniques. 

No me la puc treure del cap amb Roger de Gràcia

Després d'uns anys de tribu, primer amb l'enyorada Tati Sisquella i després amb la complicitat del Xavi Rossinyol, ara les tardes són afer d'estat, amb un Roger de Gràcia una mica menys esbojarrat i mindundi que a la cuina del Ferran Adrià del Polònia, i una mica més ric de paraules per totes les que va anar caçant pels territoris de parla catalana i més savi per totes les reflexions al costat d'El Mestre, el cantant Quimi Portet, encarregat de solucionar-li els dubtes existencials sobre les paraules. I potser com Roger de Gràcia, avui, quan en Rafa Balaguer explicava que seria de sofre l'olor que sentiríem a la lluna si ens poguéssim treure el casc d'astronauta, no m'he pogut treure del cap la cançó que va escriure Ramon Muntaner per a la versió cinematogràfica d'un dels clàssics de la literatura catalana, la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Olor de sofre i de lluna cada nit de Sant Joan... 

Do de llengües

Tant és caminar amb presses pel centre de Barcelona per anar a buscar el tren com passejar tot admirant edificis modernistes o badant en uns aparadors que només parlen en anglès. Pareu l'orella i compteu quanta estona trigueu a sentir algú que parla en català. Barcelona ha esdevingut punt de referència de col·leccionistes de ciutats viscudes en un cap de setmana. No s'hi val a perdre ni un segon. Qui sap quan hi tornaran. A la meva particular col·lecció dels estius hi ha algunes ciutats europees dels primers viatges amb els amics quan també semblava que havíem d'immortalitzar la nostra presència a Lisboa, a Roma, Londres o Praga, sense deixar d'escoltar fados en directe, visitar museus i menjar gelats,  veure un musical o tastar cervesa negra. Reconec que, deixant de banda l'admiració que sento per l'arquitectura i algunes obres d'art, el que em sedueix de visitar altres indrets és la vida quotidiana, imaginar on aniria a fer el cafè, a comprar el pa o el diari, saber quin és el dia de mercat, on és la biblioteca i quina paraula faria meva tot d'una aprengués a parlar la llengua del lloc si m'hi quedés el temps suficient.  

Sóc de la generació que encara va estudiar, com a segona llengua estrangera, majoritàriament el francès. A l'institut hi havia una professora que ens posava cançons de Moustaki i una companya que estava enamorada d'un carter s'emocionava quan sentia Le facteur, tot i que la lletra és tristíssima. Ma solitude era una de les meves preferides encara que, llavors, no acaba d'entendre allò de "je ne suis jamais seul avec ma solitude". Sempre he cregut en la música com un recurs imprescindible a l'hora d'aprendre llengua. És probable que Supertramp, Dire Straits i Bruce Springsteen hagin estat els millors professors d'anglès de molta gent de la meva generació. Recordo un amic que em parlava dels espais en blanc que anava omplint de paraules a mesura que escoltava el Boss a mesura que a classe d'anglès ampliava vocabulari. Que fàcil és ara, si la connexió funciona correctament, escoltar una cançó a classe per parlar del paper del Mediterrani a les cultures clàssiques! Queden enrere els cassets i les cintes amb cel·lo on hi havia enregistrat Mediterráneo de Serrat, Mar Antiguo o Soy un accidente d'El Último de la fila, perquè hi descobrissin l'Ulisses homèric quan demana "que nadie me ate cuando las sirenas canten". 

Hi ha qui canta a la dutxa i qui ho fa al cotxe. Reconec la meva afició per les quatre planxes del cotxe i per les cançons escollides segons el trajecte o l'estat d'ànim: les de fer quilòmetres i les d'anar a la feina, les reivindicatives i les nostàlgiques, sense oblidar les que estreno posant una vegada i una altra fins que m'aprenc la lletra. Aquests dies li ha tocat el torn a Eleftheria Arvanitaki, com si escoltant la cantant grega pogués recuperar l'estiu i omplir de significat la música mediterrània que traspua de cada nota amb alguna paraula que entenc d'esquitllada perquè és igual que en grec clàssic. Si tingués una vareta màgica que em permetés aprendre ràpidament una llengua, triaria el grec modern. No sé si ha mantingut la riquesa de vocabulari del grec antic a l'hora de crear paraules a partir de diferents preverbis o tenen paraules diferents per definir l'amor segons tingui un component de desig (eros) d'amistat (filia) o de bondat (àgape) com passa en grec clàssic. L'alemany, pel que ens va explicar la professora Ester Roma en el concert de La fàbrica de Lied dedicat a Schubert i Tolrà el passat 29 d'octubre a la Masia Mariona de Mosqueroles, també té una riquesa semblant a l'hora d'expressar conceptes abstractes com ara l'enyorança segons sigui d'una persona, d'una situació viscuda o d'una vivència desitjada. Ens explicava que no era gens estrany que hi hagués tants filòsofs alemanys. Tampoc ho deu ser en el cas dels grecs...

Ensenyar una llengua sempre és tot un repte pel que això implica de transmetre alguna cosa més que estructures gramaticals i vocabulari bàsic, perquè en la llengua hi ha el paisatge, la història, les emocions dels seus parlants. Recordo ara la cara d'astorats dels alumnes de Formentera quan van sentir a Jesús Tusón explicant que els esquimals tenien més de vint paraules per definir el color blanc. Havien treballat a classe Una imatge no val més que mil paraules, un llibre deliciós per trencar mites com ara que la llengua pròpia és la més fàcil, que hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat o que les llengües amb més parlants són més útils. 

Més d'una vegada he fet servir el programa Do de llengües de Catalunya Ràdio per exemplificar la diversitat lingüística al món i la necessitat de preservar-ne la seva riquesa de la mateixa manera que defensem les espècies autòctones. És cert que les llengües evolucionen i es transformen, però també ho és, i això m'entristeix profundament, fins a quin punt ens deixem endur per les modes de les paraules, per la comoditat dels mots en anglès en l'àmbit de la tecnologia i pel menyspreu cap a paraules que ja considerem que només les diuen els avis. M'agrada especialment la reflexió final del programa que transcric literalment i que també podem aplicar les paraules: "Cada cop que desapareix una llengua perdem una manera d'entendre el món, una manera de viure'l i de descriure'l. Cada vegada que desapareix una llengua ens fem més pobres, més homogenis i perdem una oportunitat d'enriquir-nos amb l'aportació de l'altre." 

Meden Agan

Aquest primer dimecres de novembre sembla més aviat un dilluns després del festiu d'ahir i, en alguns casos, el pont del dilluns. Som al bell mig de la tardor, per molt que el sol i unes temperatures càlides hagin estat també responsables del color torrat de les fulles de molts arbres. Venim d'un estiu sec en excés, fins i tot al Pirineu on el foc ha cremat més de 400 hectàrees de pastura a La Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà) que els bombers confiaven estabilitzar avui dimecres al migdia. Un cop passada la Castanyada, Tots Sants, Halloween segons li vingui de gust celebrar a cadascú, és ja una evidència allò que la dita atribuïa a l'agost que a les set ja era fosc.  És molt probable que aquests dies hi hagi hagut alguns excessos de disbauxa, de dolços, d'hores a la carretera, de gent a bosc buscant bolets...i, potser, de frivolitat respecte a l'origen d'aquestes festes que convidaven a un cert recolliment i a compartir dolços per recordar aquells que ja no són al nostre costat. 

Soló d'Atenes( c.638 aC- 558 aC)

A Soló d'Atenes, considerat un dels set savis de l'antiga Grècia, se li atribueix la dita Μήδεν ἄγαν (Res en excés) que encapçala aquest article. Sobre les excel.lències del terme mig, els clàssics ens n'han deixat una bona mostra de les que em plauen aquell in medio tutissimus (aniràs més segur pel camí del mig) del poeta Ovidi i l'aurea mediocritas (daurada mediocritat) que defensava el poeta Horaci, pare del famós i desgastat Carpe diem que dóna l'escandalosa quantitat aproximada de 33.200.000 de resultats en 0,44 segons quan l'escrivim en un cercador. Ens n'hem oblidat com a societat d'aquest terme mig?

Estic convençuda que són necessaris els petits gestos de molta gent per prendre consciència i actuar davant del consum de recursos que fem de la Terra, malgrat molt sovint ens pugui semblar que el nostre petit gest és inútil davant la magnitud de malbaratament i explotació que les grans empreses porten a terme. Avui les notícies anaven plenes de les persones més riques del món, però el cert és que el passat 8 d'agost ja vam esgotar els recursos renovables que la natura comparteix amb nosaltres i a hores d'ara estem consumint el que, se suposa, hauria de ser per a les generacions futures. Des del 1970, cada any hem anat consumint més recursos dels que la Terra era capaç de regenerar, segons recull l'organització Slow Food, creada el 1989 amb la voluntat de recuperar la lentitud necessària en el menjar, en l'agricultura i, en definitiva, en el nostre dia a dia. 

A principis d'any, a la presentació del llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila, vaig tenir la sort de parlar amb Maria Jesús Comellas, un referent en el món de l'educació, a qui segueixo amb interès en els articles que escriu al suplement Criatures del diari Ara. Em feia il.lusió saludar-la en persona i agrair-li totes les estones de lectura assenyada dels seus articles. Pels passadissos de la llibreria, va dir una frase que em va agradar molt referida al món de l'educació: el camí del mig és prou ample perquè hi puguem transitar tots. A la bossa només hi duia un paper prou gran: el sobre de les postals que havia comprat per enviar a la Raquel, una amiga de la facultat, que ara és al capdavant de l'institut Marc Ferrer de Formentera on continua transmet el seu amor per la llengua i la literatura catalanes. Barcelona és per a ella una alenada d'aire fresc i vaig pensar que la postal li duria bons records de la ciutat que tant estima. Penjat al suro de l' estudi, les paraules de Maria Jesús Comellas em conviden a passejar per tota l'amplitud d'aquest camí del mig.

Avui a les escoles i instituts de Cantàbria comencen una setmana de descans de classes, com ja passa en alguns països europeus. Tant de bo sigui un pas endavant en la racionalització dels horaris i continuï pels temaris, la majoria repetitivament excessius, perquè de la mateixa manera que anem esgotant els recursos de la Terra, potser ens estem oblidant del descans i del silenci com a fonts d'energia sostenibles per seguir endavant. Així ho recollia un altre dels meus referents en el món educatiu, José María Toro, en el llibre Descanser, descansar para ser. L'autor el defineix com un llibre per despertar a una comprensió del paper del descans en una vida més humana i saludable, d'acord amb el bategar de cada una de les estacions. Bon descans.