 |
| Fotografia: Diari Ara |
Encara tenia un mòbil d'aquells que només deixava enviar i rebre SMS, que una amiga amb qui havia estudiat a l'institut, la Pilar, em va enviar un text sobre el valor dels amics. El missatge va arribar en petites dosis perquè ella ja tenia whatsapp i jo encara no, i això em va permetre anar rellegint a poc a poc un text que ja m'havia seduït quan el vaig llegir a la contraportada de l'Ara del dissabte. El signava la Tati Sisquella, la periodista que amb la frescor quotidiana de la seva secció Pilot vermell m'havia atrapat a comprar l'Ara els dissabtes, a escoltar-la a la Tribu de Catalunya Ràdio i a plorar, dins del cotxe escoltant la ràdio, en assabentar-me de la notícia de la seva mort.
Fa un parell de mesos vam coincidir amb la Pilar i una seva amiga, l'Olga, en el 39è Concurs de Redacció que organitza la Coca-cola. Elles hi anaven a acompanyar les seves filles i jo, el meu nebot Pol. Van donar una bombeta de plàstic als alumnes amb la frase L'única persona que no s'equivoca és aquella que no fa mai res. Les instruccions: escriure un text on aparegués aquesta frase. Temps: dues hores. Límit: un full a doble cara. Mentre ells escrivien, nosaltres aprofitàvem per fer el cafè en un bar i repassar les classes compartides, la manifestació perquè no volíem estar el búnquer (una aula sense finestres) perquè a la classe de 3r C no funcionava la calefacció, les fotocòpies de tots els temes de filosofia que no vam fer a classe i que ens vam preparar pel nostre compte per a la selectivitat, les traduccions de llatí, les hores del pati al bar Parramon... Fa un parell de setmanes el meu nebot em va trucar emocionat per dir-me que havia quedat finalista de la zona i que diumenge vinent sabria el resultat final a Port-Aventura. Dos o tres dies més tard, rebia un missatge de la Pilar: "Enhorabona pel relat finalista del teu nebot!" Satisfacció de tieta en majúscules.
Algunes persones, tot i que la vida els hagi dut per camins diferents, mantenen les amistats que ja es van anar forjant a les aules de primària. A l'entrada del gimnàs, coincideixo amb l'Alba i l'Amanda. Mantenen aquella vitalitat que ja desprenien a 4t d'ESO quan les vaig conèixer. M'expliquen, amb l'emoció brillant als ulls, que l'Erola es casa aquest estiu. M'alegra saber que segueixen fent camí, una com a periodista a la televisió de Girona i l'altra cuidant pacients com a fisioterapeuta; m'alegra el record del meu primer curs a Catalunya, després del periple mediterrani per Formentera i Mallorca.
De nou al cotxe, busco un dels CD de l'Ismael Serrano perquè avui ja m'he llevat taral.lejant el seu No estarás sola/ siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas, quien te regale flores, manos, presencias, sin pedir nada. Potser és perquè no fa gaire vaig parlar amb na Joana Maria, amb qui vaig compartir pis el primer any de viure a Mallorca; la mateixa que, com na Maria Àngela, van travessar tota l'illa per ajudar-me a preparar el pis de Bunyola, quan m'hi vaig traslladar des de Formentera.
Em ve a la memòria un text que circulava fa temps sobre les amigues i l'oxitocina, primer en format de text per correu electrònic, després com a power point, potser ara com un vídeo i, qui sap... què ens depararà més endavant... Si el voleu llegir només heu de posar les dues paraules: amigues i oxitocina. Si en el cercador poseu només oxitocina, podríeu anar a parar al vídeo de Guillem Roma & Camping Band Orchestra. Però no us quedeu només amb aquesta cançó i descobriu la música nòmada de tarannà optimista, com es defineix en el seu web, el fill d'una de les professores que vam compartir amb la Pilar a l'institut. 