A peu per Riells del Montseny

Em permeto la petita gosadia de fer un petit homenatge, amb el títol d'aquest article, a l'escriptor i periodista Josep Maria Espinàs. Des de l'any 1976 acudeix puntual a la seva cita amb les paraules, primer al diari Avui, per fer-nos sentir A la vora i des del 1999 a El Periódico des del seu Petit Observatori. De la seva abundant producció literària i de no ficció, sempre m'han cridat l'atenció les guies de paisatges viscuts que l'han dut, a peu, pel Pallars, Andalúsia i, fins i tot, a Mallorca sense veure el mar. Quan va complir 85 anys, afirmava en una entrevista que li feia pena morir perquè estava fent el que li agradava; que no estava d'acord amb l'expressió que la vida és una mestra sinó que la vida només ens mira quan passem i a vegades ens saluda i d'altres ens gira l'esquena.

Fer camí a peu permet, sempre, una percepció diferent dels boscos, dels pobles, de les persones amb qui topem pel camí. Malgrat la diferència que suposa agafar la motxilla per fer una excursió o per una travessa llarga, el plaer de la caminada, del camí recorregut, del que hem compartit amb la natura i amb qui hem caminat ens dibuixa, inevitablement, un somriure als llavis.

Al Montseny podem dir que som uns privilegiats per la diversitat de vegetació de què podem gaudir. És cert que hi ha moments en què voldria que alguns paratges resistissin l'envestida de qui no sap anar a bosc sense un mínim de respecte pel silenci, l'aigua, els animals i les plantes. També és cert que, en d'altres, m'alegra poder compartir aquells racons que desvetllen la força de sentir-nos arrelats a la mare Terra. Un d'aquests paratges especials són els boscos de Riells, on el darrer cap de setmana de maig se celebra la Fira de les Masies. Té l'encant de les coses petites, de la gent de pagès que vetlla pel territori, de la màgia del seu paratge que podia haver inspirat, tranquil.lament una de les cançons del grup Esquirols que als anys 80 cantaven: Nimfes, guarnint els boscos/ us saludaran,/sàtirs amagats, burles us faran,/us envejaran.

Poder sortir a trescar per Riells en companyia de gent que s'hi ha criat és tot un luxe perquè no cal patir per saber, a les cruïlles, cap on cal tirar, perquè coneixen els noms de les plantes i et conviden a la seva infantesa fent petar els colitxos o jugant a fer bordar els gossets. Resulta que totes dues plantes es poden fer servir a la cuina! Sovint penso que, deixant de banda bolets, espàrrecs i castanyes, tenim una mica oblidada la taula que ens paren a bosc a cada estació, la riquesa de la diversitat del nostre paisatge. 

A l'edició de la fira del 2010 vaig tenir la sort de poder escoltar Josep Pàmies, pagès i activista defensor d'una alimentació que, com ja deia Hipòcrates al segle , sigui la nostra medicina. L'havia vist en un vídeo parlant en contra dels transgènics i de l'empresa Monsanto, però sentir-lo en directe, poder-hi parlar, palpar el seu entusiasme i la seva força per defensar un planeta on tots puguem viure millor em va impactar molt més. Fa un parell de setmanes, a l'espai Àgora de la fira agrícola i ramadera de Cardedeu, va congregar molta més gent que fa sis anys. Em va alegrar tornar-lo a sentir, constatar que el seu missatge ha anat amarant molta més gent i que cada vegada més hi ha més productors que aposten per aquest tipus d'agricultura. A tots ells, moltes gràcies!

Tempus fugit

Foto: https://laclasedelola.wordpress.com/2015/10/05/

Vet aquí el tòpic literari que sorgí de les Geòrgiques de Virgili i que també trobem a la poesia lírica del bon amic Horaci. Em permeto fer ús de l'expressió del bon amic Horaci que ja utilitzà Maria Àngels Anglada en un deliciós llibre, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, publicat per Empúries. Abans de la tria de poemes d'Horaci, fa una breu introducció on retrata el poeta llatí com un home "ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot del do de les muses gregues: la poesia". Anglada ens recorda que a les Odes i els Èpodes troba "versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànims. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen: si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà". Si proveu de posar Tempus fugit en un cercador hi trobareu tota mena de rellotges de sol, tatuatges, pel.lícules, llibres, versos i, fins i tot, la tornada d'una de les cançons de Manolo García, Lo quiero todo: " Agárrate a la cola del viento,/ que no escape el tiempo. /Tempus fugit, tempus fugit...  

Pensava, una vegada més, en la celeritat d'aquest temps que ens fuig de les mans sense que l'hàgim acabat d'acaronar prou, sense que hi hàgim viscut amb la intensitat que ens demana la nostra ànima. Aquesta intensitat, sovint, poc té a veure amb el ritme veloç que ens imposem o ens deixem imposar per la maquinària burocràtica, aliada amb la tecnologia d'última generació i uns mercats a qui no sé posar cara, però que estan disposats a marcar els camins pels quals he de transitar.

Foto: http://balearsculturaltour.net/

Els alumnes amb qui he compartit, com a mínim, els dos darrers cursos han acabat els seus exàmens trimestrals. A partir d'ara els horaris es trastoquen i el ritme s'accelera fins arribar a la selectivitat. Quan arriba aquesta època de l'any, se'm barreja l'alegria d'acabar el curs i alhora un deix de recança perquè no ens tornarem a veure pel setembre. Fa molts anys, quan tot just començava Filologia a la Universitat de Barcelona, vaig llegir un llibre que guardo com un tresor, Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia. És d'aquells llibres que, en tots els trasllats que he fet des de llavors, ha viatjat a la capsa dels "imprescindibles" on van a parar aquells objectes, llibres i records... que he col.locat de seguida per sentir-me com a casa allà on he anat. Buscaglia al prefaci diu: "Sugiere Nikos Kazantzakis que el maestro ideal es aquel que se ofrece como puente que tiende a sus discípulos a fin de que, a invitación suya, puedan cruzarlo. Sin embargo, una vea que con su ayuda lo han franqueado, el puente se viene abajo clamorosamente. El maestro les alienta, entonces, a construir sus propios puentes."

Des que vaig començar a fer classes, a l'octubre farà vint-i-cinc anys, he volgut fer aquest paper de pont per als alumnes amb qui he compartit aules. En alguns casos, ells també m'han fet de pont i m'han dut a recordar els meus somnis, les meves reivindicacions i la falsa il.lusió de creure que som eterns. De tant en tant, en retrobo algun pel carrer o per la virtualitat del facebook. Sobretaules, algun cafè, postals a la bústia, alguna recomanació de pel.lícules o llibres, missatges per dir-me que ja treballen... A vegades, potser en un excés de nostàlgia, recupero la carpeta on guardo contes, agraïments, dibuixos, poemes, bestieses o fotografies de tots aquests anys. Llavors, com l'estimat Horaci, em sento afortunada per la creativitat i la profunda saviesa compartida; com l'admirat Manolo García, estic convençuda que no pasaremos de aprendices.

I acabo amb uns versos d'Apollinaire que conviden a volar dedicats a la Thalia, la Clara, la Mireia i en Roger que són a punt d'emprendre el vol, lluny de l'institut:

Apropeu-vos a l'abisme, els va dir.

Tenim por, van respondre.

Apropeu-vos a l'abisme, els va dir.

S'hi van apropar.

Ell els va empènyer...

                       i van començar a volar.

Carta des de Ginast

Serapias lingua. Fotografia: Emili Casals i Carme Jurado

Ginast és un petit poble de la comarca aragonesa de la Ribagorça. Segons consta a la Viquipèdia l'any 2006 hi vivien dinou persones. No recordo amb exactitud quin any se n'hi van anar a viure la Carme i l'Emili, però aquest estiu passant, circulant per la N-230 camí de Vielha, vaig fer un bot a dins del cotxe en veure el rètol del trencant per anar a Ginast. La parada no estava prevista i, tot i que vaig reconèixer les fotografies de la casa, no vam tenir la sort de trobar-los. L'Emili treballava i la Carme era lluny, acompanyada de la seva inseparable càmera fotogràfica a la recerca de tresors com els que inclou en les seves cartes i que jo avui comparteixo per il.lustrar el meu text. Una nota a la bústia i la promesa d'un veí d'avisar-la de la nostra visita. Uns quilòmetres més enllà, la cobertura telèfonica va fer possible fer-li arribar una fotografia testimoni de la nostra visita sorpresa. Rellegeixo aquest primer paràgraf abans de seguir endavant i em sento una mica com en Quim Masferrer fent la presentació del programa El Foraster. Finalment, hauré trepitjat el poble des d'on la Carme envia la seva carta mensual des de Ginast a la bústia de correu electrònic d'amics i coneguts. Si voleu seguir la bellesa poètica que traspua la natura rere la mirada del seu objectiu, els podeu visitar a Cròniques naturalistes.

Possiblement Ginast és un d'aquells petits pobles que no apareix a les postals i, per tant, m'hauré d'acontentar amb la correspondència que m'arriba virtualment des d'allà. Col.lecciono postals des que tenia dotze o tretze anys i les meves amigues me'n feien arribar per l'aniversari o quan marxaven de vacances.. Ara, tanmateix, semblem més avesats a enviar un missatge per whatsapp, a enviar un privat pel messengeer o del facebook o, en comptades ocasions, un correu electrònic. Sigui com sigui, encara en som uns quants que vivim amb simpatia el fet d'obrir la bústia i trobar una nota de color en forma de postal! I també en som una bona colla que, en els viatges, busquem el moment de badar pels expositors a la recerca de la postal adequada per a una determinada persona. La Margarita, una de les carteres de Breda, em dóna la postal en mà si me la trobo pel carrer perquè diu que li agrada l'alegria amb què les rebo, a més del fet que poca gent al poble en rep. La Pepi, a l'oficina de Sant Hilari, es va sorprendre que demanés segells, però a mi m'agrada dur-ne a la bossa perquè no sé mai on trobaré una postal que intueixo que podrà fer les delícies d'una bona amiga a qui fa temps que no veig, del meu company a qui apassiona l'escultura, del meu nebot a qui li agraden els castells...

Fotografia: Francesc Mas

Al suro de la cuina de casa hi van brotant postals com si fossin ingredients que acaben de donar un toc especial als vincles d'amistat que he anat teixint arreu on m'ha dut el meu esperit inquiet, acompanyat de les necessitats laborals, la il.lusió d'un somni, o la necessitat de desconnexió de la quotidianitat. Ahir n'hi vaig afegir una altra: la de la Montse, que durant un estiu va estar intrigada per conèixer la noia a qui portava tantes postals, fins que vam acabar coincidint el dia que em va portar una carta certificada. Potser ja fa vint anys, d'aquell estiu, i pel camí hi ha postals, felicitacions, un punt de llibre de Grècia,... a més de la ferma convicció que seguirà havent-hi qui, en travessar l'Atlàntic o retrobar l'encant de París, recordarà l'alegria amb què vaig sumant postals a la col.lecció per enviar-me'n una. Fins i tot, arribarà del nord enllà on Espriu deia que la gent era noble, culta, rica, desvetllada i feliç, on potser han entès que posant Catalunya ja n'hi ha prou.