(Des)muntant

Heu vist (des)muntar alguna vegada un mercat o una fira de carrer? Tot i que en alguna ocasió puntual hi he participat amb la il.lusió i la curiositat de qui ho fa només de forma ocasional, diumenge em vaig entretenir una mica a observar aquelles persones que s’hi guanyen la vida setmana rere setmana. S’hi respirava un aire diferent de l’alegria que encomanava la varietat de tonalitats de les verdures ben arrenglarades, de la vivor als ulls dels que s’havien llevat molt d’hora per deixar-ho tot a punt abans no s’omplissin les parades de carrets de la compra i de cabassos. L’Eva, la néta d’en Jaume que fa més de cinquanta anys que posa parada de verdures a Breda, em comenta que desmuntar sempre és molt més dur que no pas muntar perquè, a més de la feinada que suposa, hi ha el cansament afegit de tot el matí de cara al públic, faci el temps que faci.

En els darrers anys he anat observant que cada cop hi ha més carrets i cabassos perquè, ni que sigui a base de fiscalitzar l’ús de bosses plàstics, ens han anat des-acostumat de la comoditat de sortir de casa amb les mans a la butxaca per anar a comprar. La consigna és clara: pel bé del planeta i, si en som plenament conscients, pel nostre i el de les generacions futures.  M’alegra haver deixat de formar part de la minoria silenciosa que només en comptades ocasions ha optat per les bosses de plàstic i ha seguit mantenint la tradició del cabàs per anar a comprar i la capsa de cartró a l’hora d’anar al supermercat. Agraeixo haver adquirit aquests petits hàbits adquirits a casa, refermats per un  personatge entranyable, el capità Enciam, que ens recordava que els petits canvis són podersosos.

A la vida ens en fem un fart de (des)muntar! De parella, de feina, de casa, de... A vegades el procés és més fàcil i, d’altres, comporta una despesa d’energia que ens obliga a trobar moments de pausa per recol.locar tot el que s’ha (re)mogut.  Al darrere d’aquests canvis que, d’entrada, ens poden semblar més a l’engròs, n’hi ha de més subtils que són fruit d’un treball perseverant de presa de consciència de les nostres creences, tant de limitadores com de les potenciadores.

Aquest hivern, esporgant les prestatgeries de casa, he re(trobat) alguns petits tresors en forma d’assaig sobre el fascinant món de les emocions. Un d’ells porta el títol que m’ha inspirat la tipografia amb els parèntesis. Des-educa’t, una proposta per viure i conviure millor d’Eva Bach i Pere Darder. En el llibre, publicat el 2004, retrobo fragments subratllats, amb un traç o dos segons la importància que jo donava a les paraules en aquell moment, ulls dibuixats als marges en aquells passatges sobre els quals encara volia posar més incidència.  La proposta de des-educació passa, segons els autors, per interrogar-nos i fer una lectura nova del nostre bagatge cultural, incorporar perspectives que no havíem tingut encara en compte, desmuntar nombrosos tòpics.

Dissabte passat, a la presentació del llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila vaig retrobar l’Eva en una taula rodona organitzada amb cinc d’aquestes persones sàvies que acompanyen, fan criança, acullen, ajuden a descobrir, il.luminen en el procés que ells entenen i viuen sobre el fet d’educar. Gràcies Carme Thió, Joan Manuel del Pozo, Jaume Cela, Jaume Funes i Eva Bach per la vostra humanitat compartida! Em vaig sentir una privilegiada de poder viure aquella estona de (re)coneixement de la tasca docent gràcies a la tasca de difusió que n’ha fet en Carles Capdevila en el seu llibre i a la confiança que han dipositat en ell la Montse i en Toni de l’editorial Arcàdia.