dimecres, 30 de setembre del 2015

Terrània, la màgia de la creativitat





S'acaba el setembre i la tardor mandreja abans d'instal.lar-se als boscos. Fem una mica el ronsa a la música que ens va portant cap endins per acollir-nos i permetre'ns deixar anar les nostres fulles caduques, malgrat l'encant seductor del sol de migdia a la platja que lentament es comença a refer de l'atac estival. 



Montblanc, a la Conca de Barberà, tanmateix, amb vent, pluja o sol,  es vesteix de gala per obrir les portes de l'antiga església de Sant Francesc per acollir la tretzena edició de Terrània, el festival internacional de ceràmica. Artistes vinguts d'arreu de Catalunya, d'Espanya, França, Regne Unit, República Txeca i, fins i tot, Lituània, omplen l'estança de peces de ceràmica creades amb varietat de tècniques i materials. 



Ens conviden a deixar-nos seduir per animals fantàstics, per teteres on les vies de tren ens porten a un món suggerent, per personatges de contes tradicionals amb el flautista que encisa els ratolins per fer-los fora de la ciutat, per la quotidianitat de tasses i tota mena de peces de cuina que fan més càlids els nostres àpats i, encara, per la senzillesa sensualment àeria de les joies que sorgeixen quan l'ànima està en pau per deixar sortir la seva màgia creativa.


dimecres, 23 de setembre del 2015

Festina lente

Festina lente, recomanaven els romans, tot traduint l'oxímoron grec σπεῦδε βραδέως que ens convida a afanyar-nos a poc a poc. Tot i que vivim en una cultura que es balanceja entre la sublimació de la rapidesa i la veneració per tot allò que és slow, a mi m'agrada quedar-me amb l'oxímoron.
La condició pròpia de la vida a les grans ciutats ens ha fet perdre un poc la consciència del pas de les estacions i sabem que és primavera perquè ho diuen els de El Corte Inglés, i Nadal arriba quan, a vegades fins i tot un mes abans, els carrers s'omplen encara de més llums. I avui ha començat la tardor i, per això, tots els mitjans de comunicació s'han afanyat a recordar-nos-ho per si no ens havíem adonat que hi ha menys hores de llum, que alguns arbres tímidament enrogeixen i les orenetes han iniciat el seu viatge anual cap a terres més càlides.
Als pobles sembla més fàcil estar pendent d'aquests petits detalls, és possible respirar la nit i sentir, potser més de prop, l'evolució rítmica i sensual de la lluna que condiciona, sortosament encara, velles tradicions arrelades al conreu de la terra, a la cura dels arbres i al cicle femení.
Al poble de Bunyola, a Mallorca, l'inici de la tardor arriba després de l'esclat de festa que suposa Sant Mateu i que omple aquest racó privilegiat a peu de la serra de Tramuntana de música, color, alegria i bones companyies. El paperí, blanc i ja una mica arrugat perquè un any més ha quedat banyat per la pluja, voleia al centre de la plaça i ressegueix un tram del carrer principal convidant a gaudir d'una festa que aquest any va començar molt prest, carregada de novetats i de curses ben peculiars que ja han esdevingut un clàssic, com la cursa en roba interior.
He tingut la sort i el privilegi de passar-hi un llarg cap de setmana carregat d'activitats i celebracions d'aquestes festes de Sant Mateu. Però també he aplegat i triat algunes ametlles, he passejat per camins d'oliveres i garrovers, he menjat ensaïmada i panades, he retrobat amics de l'ànima i coneguts d'aquells tres anys en què Bunyola em va acollir i convidar a assaborir l'encant de les petites coses viscudes al ritme de la saviesa del festina lente

dimecres, 16 de setembre del 2015

Gràcies!

A vegades fer endreça de papers em permet recuperar textos que un dia vaig llegir i guardar amb la il.lusió de recuperar-lo vés a saber quan. En tinc tants que, sovint, no sé ni com posar-me a classificar-los i això acaba comportant que torni a alguna de les carpetes desgastades on els he guardat durant molt de temps i on, possiblement, seguiran encara un temps més. No us ha passat que si després ho endreceu i classifiqueu no els trobeu i, en canvi, quan no ho fèieu, sempre sabíeu on eren?
Un d'aquests petits tresors és l'article Amable y necesaria gratitud que l'escriptor i conferenciant Àlex Rovira va escriure el juny del 2007 en el suplement del diari El País. Recuperar-lo i tornar-lo a llegir m'ha refermat en l'energia positiva que sempre porta implícit un gràcies sincer al senyor del bar que m'ha servit un cafè amb cullereta encara que no hi vulgui sucre, a l'amiga que m'acompanya a l'estació en cotxe, a la meva neboda que m'ha enviat una carta (en un sobre de color verd perquè sap que és el meu color preferit), a la pau d'aquest capvespre mentre escric... Hi ha milers d'oportunitats per ser agraïts!
Agraeixo a l'Àlex Rovira el seu article i, per si en voleu fer un tastet, aquí us deixo un parell de fragments que m'agraden especialment:

"No puede haber gratitud sin humildad. ¡Qué bella es la etimología de la humildad! Ella nos remite al humus, a lo que fertiliza la tierra. Aquello que la naturaleza desprende de sí misma para poder crecer liberándose de los lastres del pasado. Esa liberación deviene el abono imprescindible para el desarrollo que está por venir. Además, la vanidad ciega, pero la humildad revela; porque es real, no es fatua, ficticia ni aparente.
¿Agradecemos las cosas valiosas que tenemos alrededor antes de perderlas?¿Somos conscientes de todo cuanto merece la pena ser agradecido?"

"La gratitud es también la alegría de la memoria o el amor a lo que fue, como diría Epicuro. En ella no existe ya el lamento ni la frustación, sino la alegría del recuerdo. Y añade André Compte-Sponville en su Diccionario filosófico: "La gratitud es el recuerdo agradecido de lo que ha sucedido".

I acabo amb un gràcies als meus alumnes de segon de batxillerat que ahir es van avenir a llegir l'article en veu alta en la seva primera classe de llatí del seu darrer any a l'institut.



dimarts, 15 de setembre del 2015

Hi sóc a temps...

A banda d'un petit moment d'estricta simpatia, començar aquest bloc era també un repte personal. He decidit espolsar-me la mandra, posar un esparadrap als dubtes i fer cas a totes aquelles persones que, en un moment o altre, m'han animat a escriure. Mentre jugo a buscar els colors per a la plantilla, tafanejo per totes les pestanyes, i sento de lluny el campanar de Breda, se'm va dibuixant un somriure que, en cas de dubte, acaba sent una solució serena davant dels petits moments d'estricta apatia, antipatia o cardiopatia (encara que sigui en el sentit metàforic) que també ens anem trobant o qui sap si provocant...
He aprofitat el nom d'un dels meus CD de referència, Petits moments d'estricta simpatia dels Menaix a Truà, perquè el propòsit del bloc és compartir alguns d'aquests moments que sorgeixen d'una lectura, d'una bona conversa, d'una nit en silenci al peu del Montseny, d'un record...