dimecres, 6 de desembre de 2017

Jo el 2018...


Quan ho llegiu hi heu de posar la cantarella dels nens que interpreten el paper dels fills de la Joana, una de les protagonistes de la sèrie Com si fos ahir. Després, segons els nens, es tracta de dir alguna cosa que voldries fer el 2018. El recurs els serveix quan tenen por i així ho expliquen al seu tiet, l'Andreu, ajaguts tots tres als sofà, a qui han recorregut perquè no podien dormir després d'un somni: "venia el papa i menjàvem pizza", explica el nen. "És raro, perquè el papa està mort." La resposta de l'adult: Sí, és veritat. I aleshores cada un d'ells ha anat explicat que volia per al 2018. Aneu al minut 25 si voleu recuperar aquests minuts de saviesa infantil i respecte adult. 


Com solo fer moltes vegades, he escrit en un paper i a llapis la frase Jo el 2018... i un parell d'anotacions més com ara una frase que solia dir la meva mare: "els nens són de qui els cuida". L'he penjat al suro que tenim a la cuina de casa on tant hi ha la llista d'anar a comprar, com una postal Florència o del mont Saint Michel, el recordatori d'un pagament i el calendari a petar de gestions per fer. Quan acabi d'escriure aquest article, treuré la xinxeta, posaré el paper a la caixa del cartró i, probablement, pensaré que si recullo també el paper del meu estudi avui que és divendres i toca, puc baixar-lo perquè se l'emportin a reciclar i tornar començar el cicle.

Foto: Jordi López
Al principi em va costar una mica seguir el fil de la sèrie, però mica en mica, he anat intuint perletes reflexives en els diàlegs, en les actituds dels adults i també dels més joves, i ho confesso, la presència de Marc Cartes hi ha acabat d'ajudar. Per què negar-ho? No passa res si un dia no ho miro al migdia o al vespre. Sempre hi acabo agafant el fil. He mantingut el grup de whatsapp que vaig fer amb l'Anna, l'Eli i l'Ester fa un parell de temporades quan seguíem La Riera. L'hem mantingut, suposo, ni que sigui de tant en tant per saludar-nos ara que ja no fem feina plegades després de deu anys compartint espai muntanya enllà. 

I també he pensat... sobre el 2018. Jo el 2018... vull seguir trobant el temps per donar vida a L'illa del Ter, per compartir estones de rialles i reflexió artística amb en Francesc, per llegir els contes de la Mariona i riure amb en Pol, per les cartes, postals i correus electrònics amb la gent que estimo, pels àpats, les tertúlies i els boscos amb les amistats, per les estones de silenci amb mi mateixa, per escoltar sense jutjar, per demanar ajuda i oferir-ne, per fer la perdiu que tant aviat plora com riu, per recordar i agrair els que ja no hi són la llum que han posat en el nostre camí, per posar el meu granet d'arena per cuidar aquest planeta tan bonic que ens acull, per...
Foto: CEB Breda

Tot això m'agradarà que sigui en un país que no necessiti ja el color groc per reivindicar la llibertat dels presos polítics, en un país on n'hi hagi prou per a tots, en un país de diàleg i de fets, en país que s'aixeca altre cop per reconstruir-se, amb humor però sense sarcasme, amb determinació però sense aixafar el que pensa diferent, amb humilitat i dignitat. Si en llegir-ho penseu que és una utopia, us demano cinc minuts per escoltar les paraules d'Eduardo Galeano. I vosaltres, com acabaríeu la frase "Jo el 2018..."?

dimecres, 29 de novembre de 2017

L'Art de l'Humor


Una bona opció per a un dissabte al vespre és compartir una bona tertúlia, amb cerveseta inclosa, amb els amics amb qui hem rigut a teatre una estona abans. L'excusa és l'obra Art, de Yasmina Reza, en què l'autora retrata amb peculiar ironia l'amistat entre tres homes arran de l'adquisició que ha fet un d'ells d'un quadre completament blanc. Comprar l'entrada a darrera hora ens va catapultar gairebé a la darrera fila i ens vam perdre els petits detalls de les expressions d'uns i altres, però la gestualitat, el ritme i el to de veu van compensar-ho i, més encara, hi podem afegir que sempre és un goig veure un teatre ple. Qui no es consola és perquè no vol... Em fa gràcia especialment veure Pere Arquillué fent el paper més clown dels tres protagonistes després de tots els anys en què vaig estar enganxada, ho confesso, a la Riera, on podia passar d'odiar-lo per la seva fatxenderia i orgull a descobrir el seu costat més humà quan es treia la cuirassa. A la xarxa descobreixo que és coproductor de l'obra i que les seves paraules traspuen molta energia i moltes ganes de seguir passant-ho bé a l'escena.


Podríem viure sense humor? Amb sentit de l'humor s'hi neix? Es pot fer humor de tots els temes? No. No ho sé. No. Si canviem podríem per voldríem i pot per vol, mantindríem la mateixa resposta? Fa una bona colla d'anys, quan encara no havíem afegit un "I" que pensàvem que seria el preludi d'una societat més avançada, vaig assistir a una formació sobre Programació Neurolingüística (PNL) al Centre Tomatis de Vic. Vint anys després és habitual trobar cartells de cursos de PNL a les cartelleres de centres cívics, biblioteques o, fins i tot, com a formació per al professorat en campus virtuals d'universitats i centres de formació acreditats. En aquell primer curs vaig prendre consciència del poder d'algunes paraules tan generalitzadors com tots, ningú, mai o sempre per citar alguns exemples. Una de les sessions de les quals tinc més bon record va ser la que ens va servir per crear un cercle d'excel·lència amb els nostres propis recursos personals: confiança, seguretat, paciència, empenta... Quan jo vaig pensar que ja en tenia prou, el formador em va demanar si me'n podia suggerir un altre. Davant el meu sí, la seva proposta va ser humor. Tot i el temps que ha passat des de llavors, us puc ben assegurar que he fet els possibles per fer l'humor una de les conserves indispensables en el meu rebost vital. 


Tuit del programa el 2 de novembre de 2017
Hi ha moments en què és molt difícil destapar el pot de l'humor i, de la mateixa manera que a vegades em passa amb el pot de melmelada o de cigrons, necessito ajuda: algú amb més força o traça que jo, un ganivet per fer un forat al tap o mirar si en queda algun més fàcil de destapar. La competència a RAC1 i Polònia a TV3 són dos dels meus bàlsams per a l'humor, tot i que reconec que des de l'1 d'octubre hi ha dies en què em costa molt esclafir a riure al sofà com havia fet mesos enrere. No sé si és que trobo forçades les situacions d'humor o que m'esgarrifa pensar fins on són capaços d'arribar els personatges de carn i ossos que viuen oest enllà. Diria que se m'escapa més el riure a dins del cotxe escoltant La competència. Prefereixo escoltar-los que no pas veure'ls en directe, tot i que em va agradar veure l'estrés que comporta servir un programa com el seu després d'una cocció lenta o ràpida en funció de l'actualitat. 


Maitena, Mujeres alteradas
S'atribueix a Winston Churchill la cita que diu que la imaginació consola els homes del que no poden ser, i que l'humor els consola del que són. No sabria dir-vos si la imaginació que destil·len moltes bones novel·les, combinada amb una bona dosi de realitat, em consola o m'evadeix de la meva realitat. "Miro cap enfora o cap endins? em pregunto en reflectir-me en aquestes paraules. Ens llegim a nosaltres quan llegim els altres?" es pregunta la protagonista de Germà de gel d'Alícia Kopf. Comparteixo les preguntes i no sé aventurar una resposta. L'humor potser sí que em consola... sense saber dir-vos ben bé si, quan més em consola, és quan tinc la capacitat (per difícil que a vegades em resulti) de riure'm de mi mateixa! M'encanta, també, l'humor de crítica que s'amaga també rere personatges que se m'han fet entranyables com les protagonistes de Mujeres alteradas o la genial Mafalda que volia aturar el món per poder-ne baixar o no sabia com posar-se una tirita a l'ànima. 




dimecres, 15 de novembre de 2017

Mode avió


Arribo a casa encara de clar. El Montseny em rep, majestuós, tenyit d'ocres i vermells per recordar-me que som en plena tardor, malgrat el termòmetre li vulgui fer creure que som al pic de l'hivern. Aquest matí he sortit que tot just clarejava i no he sabut cedir a la temptació d'engegar la ràdio gairebé al mateix que posava la clau al contacte del cotxe. India Martínez cantava una versió d'una de les àries d'òpera més conegudes "Nessum Dorma" del Turandot de Puccini. Amb la música hem arribat a les set del matí. Una de les novetats d'aquesta temporada, si no vaig errada, en El Matí de Catalunya Ràdio. Aquests dies van estrenant les cançons que conformen, un any més, el disc de la Marató. Podria saltar a I-Cat o RAC 105 i estalviar-me les notícies de les set, podria jugar a posar el primer CD que sortís de l'estoig, però hi ha dies que sóc incapaç de posar-me en mode avió. Em deixo arrossegar per un mena d'afany, gairebé compulsiu, de saber si hi ha alguna novetat en l'aplicació del 155 que ens havia passat per alt, "si la gent de mar, de rius i de muntanyes podrem seguir agafant l'horitzó"... 


No és fàcil desconnectar de l'exterior i connectar amb la profunditat de nosaltres mateixos, amb aquella veueta  que, com  feia la que guiava en Magnum, ens acompanya fins i tot quan decidim posar la música o la informació a tot trap per no haver-la d'escoltar encara que la sentim. Hem oblidat com s'apaguen els llums i ens fa por la fosca dins i fora. Hem oblidat baixar el volum per poder escoltar  el silenci. Aquell silenci que sorprenia als alumnes de la professora de música, la Rosa d'Arbúcies, quan els explicava que silenci també té el seu propi so. 

Quantes vegades som capaços de deixar el mòbil en mode avió dins de casa, anant en cotxe, a la feina, al metge, a una reunió? A l'avió, fins i tot, sembla que les rodes toquin terra en el moment precís en què la majoria desconnecta el mode avió del seu aparell. Em pregunto si podríem reaprendre a viure, de nou, amb un sol telèfon a casa, imposant horaris de trucades... Em pregunto com reaccionaríem ara davant d'una nevada com la del gener del 86 quan Osona va quedar sota una gruixuda manta de neu que va arribar des dels 40 cm a Balenyà fins als dos mestres a Vidrà. No sé si caldria de nou que els municipals posessin ordre a les cues dels forns que coien amb llenya, o tornaríem a passar els vespres jugant a l'oca o al parxís amb la càlida i minsa llum de les espelmes. 

Sempre m'ha agradat més jugar a l'oca que al parxís. A l'oca les pauses i els perills eren molt evidents: la fonda, el laberint, el pou o la presó, el laberint,  però també hi havia totes les oques que ajudaven a avançar una mica més de pressa fins a la casella 63, encara que pel camí la mort ens obligués a tornar a començar l'espiral. De fet, la majoria de vegades l'oca i el parxís compartien tauler. Trobava que el parxís era massa violent per allò de matar-ne un i poder-ne marcar vint i si, amb aquells vint, en podia matar un altre, seguia avançant.  Hi havia premi per matar... i allò no m'acabava d'agradar. No hi devia tenir res a veure, imagino, el fet que per l'època que vaig començar a jugar al parxís, a l'escola ens van parlar de l'assassinat de Martin Luther King, l'home que es definia com a home i no com a negre, que un dia, com ens recorda el Catorze.cat va dir allò de tan sàvia transcendència: "encara que sabés que demà s'acaba el món, avui plantaria un arbre". 


dimecres, 1 de novembre de 2017

Anònim

La situació política que està vivint en aquest moment el nostre país fa que circulin a velocitat supersònica (és un adjectiu que sempre m'ha agradat...) missatges de tota mena, molts d'ells anònims perquè no hi ha explícit un nom i cognoms tot i que, en realitat, sí que hi és de forma implícita. En alguns casos, el que hi diu ressona amb el que nosaltres pensem i, per això, ens és més fàcil reenviar-lo ni que sigui amb l'afegitó "m'ha semblat interessant el que hi diu, tot i que no en conec la font i no l'he contrastat". Fa dies que ja només reenvio aquells que em semblen coherents amb el que veig que passa i quina és l'emoció que em desvetlla allò que llegeixo. És fàcil amagar-se darrere l'anonimat perquè permet expressar allò que voldríem dir i que ens fa por que no sigui ben rebut o no acabi de ser entès del tot, perquè si ens quedem les paraules a dins ens poden arribar a ofegar. Us imagineu la notícia que algú ha estat ingressat per empatx de paraules? Hi podria haver dos tipus d'empatx: el de les paraules silenciades i el de les paraules empassades. 


La primera vegada que vaig sentir la paraula anònim va ser en una classe de castellà a l'escola Casals-Gràcia de Manlleu on vaig fer l'EGB. Va ser quan ens van parlar del Lazarillo de Tormes, una novel·la picaresca de qui no es coneixia el nom de l'autor. A 3r de BUP, a l'optativa de Literatura castellana perquè vaig optar per fer "lletres pures", el Lazarillo va ser lectura obligatòria. I no puc assegurar si a Literatura Española, obligatòria a 1r de carrera per a tots els futurs filòlegs, triéssim la branca que triéssim, en vam tornar a parlar. El "primer anònim" en llengua catalana de qui vaig sentir a parlar va ser el de la novel·la de cavalleries del Curial e Güelfa. Feia 3r de BUP i no vaig entendre gaire res del que ens va intentar explicar la professora de català, amb un to de veu baixíssim i una capacitat molt limitada per transmetre'ns l'emoció que, penso, s'amaga al darrere de la literatura. Afortunadament, a la universitat, el medievalista Albert Soler ens va convidar el primer dia de classe a treure'ns les "ulleres" que els romàntics ens havien "deixat en préstec" a l'hora de mirar la literatura medieval. En les seves paraules i la seva manera de treballar hi havia una professionalitat que m'arribava i que, després, em va servir per transmetre a alumnes com la Karen, l'Enric, l'Emma, l'Adelma... en aquell darrer tercer de BUP al carrer Pelai.


A l'institut, una de les assignatures que més m'agradava era el grec. Tot i la complexitat de conjugar verbs, declinar substantius i adjectius, pronunciar aquelles lletres estranyes a primer cop d'ull, em sentia feliç el dia que la Maria Vidal, la meva professora, arribava i ens deia que faríem etimologia. Ella s'emocionava i jo, de retruc, també. Com que guardo la llibreta, he buscat quines van ser les primeres paraules que ens va fer (re)descobrir: monarquia, oligarquia, democràcia, gerontocràcia, anarquia i tetrarquia. M'ha encantat veure  com al costat del κράτος de democràcia i gerontocràcia,  aquella Dolors adolescent hi havia escrit, a més de  poder la paraula  força. Aquest curs, al Bellera de Granollers, he tornat a recuperar l'alegria de veure cares sorpreses quan s'adonen que un cavall de riu és el que hi ha darrere l'hipopòtam que s'escriu amb h- perquè en grec hi havia un esperit aspre al damunt de la iota, ἵππος o quan reflexionem a partir d'algunes de les frases de saviesa dels antics grecs amb què començo cada classe. M'encurioseix, també, veure també com reaccionaran quan els porti el catàleg del museu de l'Acròpolis, tresor preuat del meu primer viatge a Atenes l'estiu passat o el de l'exposició Mediterrani, del mite a la raó, que el 2014 va arribar al CaixaForum de Barcelona amb la voluntat de comunicar com, encara avui, perdura la influència del món grecollatí en les creences, coneixements i formes culturals. 


El fil de la memòria m'ha dut fins a la meva adolescència, tot i que la intenció inicial havia partit de la curiosa sensació que sento davant la paraula anònim. I la sento, sobretot, quan als mitjans de comunicacions l'afegeixen com a adjectiu als ciutadans que han sortit en els darrers dies, mesos i anys a fer sentir la seva veu. No m'agrada sentir això de ciutadans anònims, n'hi hauria prou amb ciutadans que exerceixen el seu dret de llibertat d'expressió. Un dret que, com em deia sovint el meu pare, acaba quan comença el de l'altre. Que n'és de complicat establir la línia que separa la meva llibertat de la dels altres, pensava jo... I callava perquè no sabia com explicar-li. I ara, que potser ja he trobat les paraules per parlar-ne, ell ja no hi és. Però algunes de les seves paraules, alguns dels seus gestos, la seva humanitat, són a les meves arrels i, d'una altra manera, segueixen alimentant el meu arbre. 


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Coses boniques

Els esdeveniments que estem vivint aquests darrers mesos m'han fet reflexionar profundament sobre com reaccionem les persones davant els mateixos fets i com van sorgint tot el catàleg d'emocions que recull un llibre deliciós tant per les il·lustracions com pel text que les acompanya. Estic parlant de l'Emocionari, editat per Palabras Aladas. El fet que una editorial aposti per un títol tan suggeridor com Palabras Aladas em recorda també la facilitat amb què llancem al vol les paraules i, a vegades, no tenim prou en compte si s'estavellaran a la primera roca o podran remuntar ben amunt o si, encara, provocaran algun terrabastall.


El cassó i la mà de morter em van servir fa tres dies, a les deu de la nit, per deixar anar tota la ràbia impotent de la presó incondicional de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Breda s'omplia aquella nit d'una remor que no era de vent, sinó de rebuig a la decisió d'una persona que havia exercit tot el seu poder per decretar presó incondicional per als presidents de l'ANC i d'Òmnium. Si sentiu curiositat, podeu clicar a l'enllaç per comprovar si us dóna error, hi podeu accedir amb facilitat o qualsevol altra opció no prevista. És fàcil caure en el contagi emocional de l'odi, de la ràbia i del desànim. La pressió a què ens veiem sotmesos és molt potent i podem arribar a tenir la sensació que fa molt de temps que hi estem immersos. Suposo que puc parlar en plural si dic que molts de nosaltres ens debatem entre estar informats i aïllar-nos d'aquesta espiral de missatges i contramissatges, entre participar a les convocatòries pacífiques i quedar-nos a casa en silenci, entre compartir el darrer acudit o esborrar l'enèsim escrit generador de por.

Dimarts al matí em vaig llevar disposada a connectar-me a la bellesa de fer coses boniques. Vaig recordar en Carles Capdevila i totes les coses boniques que, malgrat la malaltia, va dir-nos a la seva columna de l'Ara i en totes les xerrades i presentacions que va fer en el darrer tram de la seva vida. Mentre a fora les estrelles acompanyaven encara el fil d'una lluna que avui se'ns ha fet nova, em vaig permetre una estona de lectura reconfortant. Educar per estimar la vida d'Eva Bach: "Catherine L'Ecuyer diu que existeix Bellesa en l'amabilitat, en la delicadesa, en la compassió, en la comprensió, en l'agraïment. Ben cert. Però també hi pot haver una gran bellesa en petites accions quotidianes, aparentment intranscendents, si les fem conscientment i no com a autòmats."

I ara, recordant el dimarts m'adono que va ser un regal aquesta connexió. A la C-17 vaig decidir fer una aturada quan l'indicador assenyalava l'entrada d'Hostalets de Balenyà. Només m'havia aturat a l'estació quan agafava un d'aquells trens con "parada en todas las estaciones y apeaderos". Volia veure si era capaç de trobar la Plaça de cal Fuster. Vaig estar de sort i, a més, vaig poder donar les gràcies a dues persones que, n'estic convençuda, van sembrar la llavor de la il·lusió i la gratitud en el seu fill, l'home que decidí estudiar filosofia i que, a través del periodisme, donà veu a col·lectius que fan la seva feina amb dedicació amorosa: dones de la neteja, monitors d'esplais, educadors, personal sanitari... 

Més tard, al pati de casa de la meva germana i la seva família, vaig assaborir l'olor de la menta i l'alfàbrega que tenen la sort de poder arrelar sense la limitació d'una torratxa (digueu-li test, cossiol, cossiet...) i me'n vaig endur un ramell, com quan anava a veure el meu pare i sempre tenia alguna cosa per oferir-me de l'hort: un enciam, quatre bledes, espinacs. "Agafa una mica de julivert i menta, i si vols una rosa, també" Mentre ho rellegeixo, em rodolen quatre llàgrimes de tendre enyorament.

Quan vaig ser a casa, vaig optar per contestar amb un sí immens la proposta de la Sandra d'anar a caminar a bosc. La feina podia esperar! Ens vam aventurar per corriols que ni ella ni jo coneixíem i vam descobrir unes sureres impressionants que festejaven a banda i banda del camí fent-se pessigolles a les fulles de la capçada. L'Alsina Xica, de la meva tribu índia, va voler deixar constància de la ruta, asseguda en una falguera. A les vuit del vespre, vaig seguir connectada a la bellesa de fer coses boniques: trobada de vilatans a la plaça de l'ajuntament. Espelmes i un desig de llibertat perquè ja "no ens alimenten molles, volem el pa sencer" perquè ja estem Agafant l'horitzó.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Les places són nostres

Un moment de pausa tot just començar per donar el temps necessari per evocar una de les nostres places. Us confesso que, en un primer moment, havia escrit la "nostra", però de seguida he pensat en la dificultat de donar més importància a una de sola per damunt de les moltes places que, pel motiu que sigui, formen part de la nostra història personal. Hi deu haver places tenyides de festa major, de reivindicació, de mercats, de festeig, i d'un llarguíssim etcètera a gust de cada evocador.

De joveneta, hauria contestat amb contundència: la plaça de Gràcia, la del meu barri a Manlleu. Després en vindrien d'altres, com la de Vic, quan deixaren d'aparcar-hi els cotxes i la plaça recuperà un ritme menys accelerat que convidava als jocs en el sorral i a les tertúlies de cafè, cervesa o gelat de la Xixo. Els anys d'estudiant a Barcelona em descobriren la plaça del Pi i la xocolata desfeta de la Xicra, just al costat; també la de Sant Felip Neri com una petita pausa enmig d'un brogit que seria un murmuri comparat amb el que hi ha ara a ciutat vella. I, encara, plaça Universitat, amb l'edifici històric imponent de la Universitat de Barcelona on convivíem filòlegs, matemàtics i geòlegs. 

M'agrada passejar-me per les places dels pobles i descobrir-ne la quotidianitat en els comerços, els bancs i el ritme de qui no té pressa. M'agrada entretenir-me a observar avis que arreglen el món amb una conversa, nens que riuen per no res i adolescents absorts en el seu món de pantalla. M'agrada que siguin de sorra i que tinguin arbres plantats; que s'hi respiri vida i els ocells hi posin la banda sonora; que tothom se la senti seva i la cuidi recollint un paper de terra, avisant a l'ajuntament si la paperera està trencada o si els llums, tot i ser les tres de la tarda, encara estan encesos.

M'impacten les grans places de ciutat on sembla impossible descobrir-ne la rutina, on tot va una velocitat que m'aclapara, on centenars de turistes immortalitzen l'instant abans de penjar-lo a les xarxes com qui penja al suro el dibuix d'un nen, una postal o la llista de la compra. M'impacta que milers de persones se les sentin tan seves en actes reivindicatius de caire polític, social o esportiu.

A vegades, em deixo endur per la imaginació i provo de ficar-me a la pell de les persones que s'hi havien passejat en una altra època i penso què en deu haver quedat impregnat en els edificis que encara hi podem veure. Si pogués entrar per la porta màgica d'en Doraemon, me n'aniria a la Grècia del segle V aC per veure què s'hi coïa a les àgores. De les àgores gregues n'hem heretat l'essència de les nostres places perquè era el lloc on es desenvolupava tota la vida econòmica, política i religiosa. El nom, però, l'hem de buscar en el grec πλατεῖα (carrer ample) a través del llatí platea. 


Cada poble i ciutat, amb consens o no, anirà trobant quin és el nom que s'escau a cada una de les seves places. La història farà que algunes canviïn de nom, encara que sigui només per unes hores, com la plaça Espanya de Barcelona que apareixia a Google com a plaça 1 d'Octubre. La primera a dur aquest nom va ser la de Vilagrasseta a la comarca de la Segarra. Possiblement un dels més habituals és el de plaça Major, però també n'hi ha de més personals com la plaça fra Bernadí a Manlleu, altres que en tenen prou amb el determinant, com Sa Plaça, a Bunyola (Mallorca) o, tot i tenir un nom en el nomènclator la gent del poble les coneix d'una altra manera: la plaça del penjat a Sant Hilari Sacalm o la plaça de baix a Breda.



Plaça de la Vila, Breda (2 d'octubre)
La setmana passada les places del nostre país es van omplir de rebuig a la violència repressiva del passat 1 d'octubre en contrast amb totes les vegades que s'han omplert d'alegria de fires i festes, de solidaritat ciutadana per la marató de TV3 o punt de trobada per a visitants i nouvinguts. Tot i que la convocatòria era a les capitals de comarca, l'ajuntament de Breda va decidir fer-ne també una que ens va donar la possibilitat d'anar a treure una mica de tensió per la por viscuda el diumenge anterior davant les amenaces de visites de la guàrdia civil i la policia nacional que ja havien escampat la violència a molts col·legis electorals de la demarcació de Girona. Hi havia molts nens i gent gran. Els petits jugaven i corrien. Els grans mantenien l'espurna als ulls que ja els havia vist el diumenge quan els explicava que a dins hi trobarien les paperetes, que s'haurien d'esperar una mica perquè el sistema informàtic no acabava de funcionar o quan, finalment, sortien amb la satisfacció d'haver pogut votar.

Tant de bo ben aviat les nostres places es puguin tornar a omplir per celebrar que ja és una realitat allò que el 90% del vots escrutats, malgrat totes les dificultats, va expressar el passat 1 de novembre. Les places són nostres!


dimecres, 27 de setembre de 2017

A peu

El mòbil es va anar omplint la galeria d'imatges amb totes aquelles fotografies, aquest any algunes menys, per testimoniar un cop més la diversitat de persones que omplien els carrers per fer sentir la seva veu. Amb l'estelada a l'esquena, camina una mica encongit, tot sol, un home d'edat avançada. Sóc incapaç de precisar més perquè la discreció (confio) de qui li va fer la fotografia i me la va enviar no li deixava veure la cara. 11 de setembre de 2017. Impossible de saber quantes diades ha fet voleiar aquella estelada. Ja hi anava a finals de segle passat (!) quan eren uns actes minoritaris? Per què hi ha anat sol? S'hi ha engrescat aquest any perquè ha perdut ja la por de tot el silenci que s'empassava de menut quan a casa feia preguntes que incomodaven els grans? S'hi ha sentit empès per la tossuderia i constància de tots aquells que formaren part d'aquells primers brots que esclataren el setembre del 2009 a Arenys de Munt amb una consulta sobre la independència de Catalunya?



El títol de l'article m'ha dut a la música. M'encanta aquesta capacitat del cervell de posar banda sonora a imatges i vivències després de fer una cerca a la meva llista particular que només necessita un clic de connexió a l'emoció per posar-se en marxa: "Sortiu a peu". Esquirols.  Els primers acords, en la versió dels Esquirols XXI, mentre vaig escrivint.  





I aquest camí

que feu a peu,
el vostre anhel el faci pla,
i les petjades que deixareu
siguin històries que en el camí escriviu.


M'emocionava escoltant-los perquè les lletres transmetien allò que la meva ànima semblava necessitar: confiança, tenacitat, natura. Hi havia alguna cosa més, també. Havien nascut a L'Esquirol, el poble del meu pare. La viquipèdia diu que són del 68-69. Posats a triar, prefereixo el 68 i així puc dir que ells i jo vam néixer el mateix any. Com que la meva germana va aprendre a tocar el piano, la mare ens va comprar el cançoner. Ens hi vam passar un munt d'hores, amb més o menys encert segons el dia, cantant a l'habitació. 

A peu des de l'Esquirol baixava l'àvia Magdalena a mercat a Manlleu, i a peu va resseguir el seus carrers i camins el seu fill Joan quan se n'hi anà a viure amb la seva dona i les dues petites: una amb quatre anys i l'altra amb només vuit mesos. En Joan no devia ser gaire més gran que la petita quan s'anuncià el final de la guerra; quan se n'encetava una altra d'encoberta i silenciada per sobreviure a la misèria econòmica, social i humana que havia generat la del 36.

Juliol de 2010
No sé si és per herència paterna - m'agrada pensar que sí - que fins i tot quan vivia a Barcelona era capaç d'anar a peu a la facultat, a l'edifici històric de la Universitat Central, des de Collblanc (just entre L'Hospitalet i Barcelona).  El juliol del 2010, amb la il·lusió esclatant de veure tanta gent reunida per un mateix somni, amb un grup d'amics vam baixar a peu per Rambla Catalunya perquè era impossible fer-ho per passeig de Gràcia. Hi havia l'alegria de veure que començava a ser factible aquell somni íntim adolescent de viure en una Catalunya independent. 

11 de setembre de 2017
Amb el meu company, en Francesc, hem anat cada any a la convocatòria de l'11 de setembre. Alguns cops amb alegria, d'altres amb la impotència de pensar que aquell encara no era la darrera convocatòria reivindicativa, i encara d'altres amb la tristesa de recordar familiars i amics que ja no tindrien la possibilitat de marxar en pau per les places i els carrers del món a la recerca dels somnis propis i de país. Però sempre hi hem anat convençuts que era el que tocava. I aquest any, a uns carrers de distància per allò de l'organització comarcal, també ballava i cridava la meva neboda, la besnéta d'aquella àvia Magdalena que, amb la seva lluita i esforç, tirà endavant la seva família. Amb prou feines han passat tres setmanes des d'aquell dia i se m'han fet llarguíssimes!

A peu, també, diumenge 1 d'octubre, aniré a votar com sempre, al lloc de sempre, on hi haurà l'organització de sempre perquè el consistori del meu poble, Breda, va decidir assumir posar les urnes perquè tothom, amb un sí o un no, puguem exercir el nostre dret democràtic. Gràcies a tantes persones amb nom i cognoms que heu anat fent camí perquè això sigui factible!